Intercanvi de cases
Dissabte vaig dormir en una casa intercanviada. Els propietaris la deixaven a canvi de poder anar ells a casa d’un altre. No ho havia fet mai i d’entrada vaig tenir una sensació fantasmagòrica. La nit abans, en aquella casa adossada hi dormien els amos. No havia canviat res, només els estadants. Per unes hores vaig ser un veí amagat, com un corc en un moble qualsevol.
Tenia les claus d’uns altres, agafava panys de portes habituades a unes mans diferents. Els interruptors van notar uns dits estranys. Tenia la impressió d’estar convidat fins i tot als objectes. Abaixar i apujar les persianes feia un soroll desacostumat, com la carretera. Les veus travessaven parets d’una altra porositat. El refrec de coixins, llençols i tovalloles no era ben bé el meu. Hi havia uns veïns desconeguts, gespa artificial i només dos quadres i en una sola paret de la casa. La neteja i l’ordre eren diferents. Vaig dormir a l’habitació d’una nena. Vaig obrir l’armari i estava ple de vestidets penjats, com en una casa de nines. Feia temps que no en veia.
En tota la casa només vaig trobar una dotzena de llibres, impersonals, de gran tirada, posats en una prestatgeria a l’habitació de planxar, entre objectes com relíquies: una càmera de vídeo VHS, una televisió analògica, àlbums de fotos… Així i tot, el noranta-nou per cent era el mateix que a totes les cases: per això l’intercanvi de cases funciona tan bé, per això és molt millor que un hotel; la privacitat hi és més gran que a l’hotel precisament perquè ella mateixa també és intercanviable, com ho són l’hospitalitat i l’agraïment per l’aixopluc. Hauria pogut posar-me la roba del propietari, estar casat amb la mateixa dona, tenir la mateixa filla que vaig veure a les fotografies emmarcades.
Sembla que una casa hagi d’estar plena de secrets, però no n’hi havia cap rastre. Totes les habitacions eren accessibles, i el garatge també. Els secrets, si per fortuna en tenim, són a dintre nostre. Com a molt, registrats als ordinadors i els mòbils, que són portàtils i te’ls endús amb tu.
A la cuina no hi faltaven ni la cistella de fruita ni el cafè a dintre d'un pot. Vaig esmorzar mirant els imants amb notes penjades a la nevera i l’horari de classes de la nena. Res m’era aliè. Vaig pensar que podríem fer no només intercanvi de cases, sinó de persones i vides. Ofereixo la idea als programadors que vulguin crear una aplicació i una start-up. Molta gent s’hi apuntaria. Amb prou feines es notarien els intercanvis. Ens faríem més conscients de la nostra modèstia, fins i tot dels límits de la nostra llibertat.
