Ordinadors de supèrbia satànica i repressió sexual a la Girona del 69

GironaCom és que una pel·lícula tan dolenta com Estudio amueblado 2P, dirigida per José María Forqué el 1969 i avui totalment oblidada, va ser la segona més vista a Girona l’any 1970? En primer lloc perquè és un film rendit a la promoció turística de la ciutat i els gironins es delien per veure dues estrelles de l’època com Fernando Fernán-Gómez i José Luis López Vázquez llançant floretes a les noies a les escales de la catedral, fent una mudança en barca per les aigües de l’Onyar i exercint de maldestres manaies al passeig Arqueològic. Però aquests no són els únics elements d’interès d’una pel·lícula que ha passat massa desapercebuda en la història de la ciutat com a plató de cinema.

Aquesta comèdia picant, com en deien llavors, precedeix l'època del destape –terme encunyat pel periodista Àngel Casas–, que s’iniciaria a mitjans dels 70 i arrencaria amb força als 80. El 1969 encara no es podien ensenyar pits nus, però les escenes de sofà ja mostraven que l’olla de la repressió sexual estava en un punt de màxima ebullició.

Els protagonistes són dos madurets capsigranys, calents i reprimits, que decideixen utilitzar el flamant i revolucionari ordinador, que llavors es comença a introduir en els entorns laborals, per concloure, previ subministrament de determinades dades, si les noies del seu entorn laboral es deixarien seduir. Per culminar els seus objectius, lloguen unes golfes al barri vell, l'Estudio amueblado 2P (dues peces) del títol, on tenen lloc les escenes més delirants i vergonyoses del film, que oscil·len entre la comèdia d’embolics i, vistes avui, l'assetjament sexual.

A Girona es formen 0,0000005 parelles al segon

Malgrat que l’argument de la pel·lícula és un disbarat darrere l’altre, s’aguanta, entre altres coses, per la modernitat de la seva posada en escena –amb un acurat ús de l’escenografia de la ciutat– i una excepcional fotografia, a càrrec de Juan Amorós, que tindria una carrera posterior plena d’èxits a les ordres dels millors directors del cinema espanyol. I per descomptat, pel geni actoral, sovint malbaratat per directors mediocres, de Fernando Fernán-Gómez i José Luis López Vázquez. Algunes escenes són antològiques, com la que obre el film, en què les autoritats civils i religioses no poden obrir i tancar les estisores per tallar la cinta inaugural de la secció d’ordinadors i Fernán-Gómez els treu del mal pas tallant la cinta a queixalades. Les referències als ordinadors, que vindrien a ser la intel·ligència artificial d’avui, són constants. Quan algú posa en dubte els càlculs, López Vázquez, encarregat de la secció, puntualitza: “L’ordinador no s’equivoca mai”. I el capellà de la inauguració oficial li respon: “Supèrbia satànica! Déu vulgui que el dimoni no hagi entrat a la nostra institució!”

Al film, els dos protagonistes apareixen desfilant amb els manaies al passeig Arqueològic, una escena que sembla pensada només perquè, mentre piquen a terra amb les llances, López Vázquez pugui fer la brometa: “En lloc de romans, semblen cecs”. 

Una altra de les escenes que han quedat per a la història cinematogràfica de Girona –i que devia generar no poques conyes en una ciutat casta i beata– té lloc a les escales de la catedral, quan López Vázquez assegura que l’ordinador ha calculat que a la ciutat es formen 0,0000005 parelles noves cada segon. “Quina sort que tenen alguns!”, respon Fernán-Gómez.

Guanyant Kubrick

Estudio amueblado 2P figura com la segona pel·lícula més comercial al Cinema Albéniz de Girona l’any 1970, just per sota de Las sandalias del pescador, i a l’altre extrem de 2001. Una odisea del espacio, de Stanley Kubrick, que hi apareix com la menys comercial de l’any. Que el sexe era llavors un ganxo cinematogràfic determinant ho confirma que la pel·lícula més comercial del Cine Orient “de arte y ensayo”, va ser Helga, un documental alemany d’educació sexual que va atraure el públic pel morbo de veure l’evolució d’un embaràs i tots els detalls d’un part. En alguns cinemes hi havia fins i tot servei mèdic per atendre els desmais dels espectadors més aprensius.

La vampira Soledad Miranda

Les escenes amb l’actiu Soledad Miranda, nom artístic de Soledad Rendón, il·luminen també aquest film gris. L’actriu andalusa, amb una explosiva barreja d'innocència i perversió, va començar a ensenyar cuixa en comedietes insulses com aquesta, però de la mà de Jesús Franco es convertiria en la musa del gènere eròtico-vampíric, fent parella fins i tot amb Christopher Lee. En les versions europees d’aquests tipus de films, com El conde drácula i Las vampiras, on sí que es podien permetre nus femenins, apareixia als crèdits com a Susan Korda. El fet de morir prematurament d’accident automobilístic a Lisboa amb 27 anys, després de casar-se amb un antic pilot de curses portuguès, va convertir-la en un mite. Només així s’entén que existeixi una web en anglès com www.soledadmiranda.com on es rendeix tribut al seu llegat, amb un recull biogràfic, fotografies de rodatges, vídeos i tota mena de marxandatge sobre l’actriu. 

Topada amb la premsa

El director del film, José María Forqué, va concedir durant el rodatge una entrevista a Los Sitios, el diari del Movimiento, que denota certa tensió. El periodista José Planas li diu que ha realitzat “bones pel·lícules, si bé no des del punt de vista artístic, sí comercialment”, una afirmació que el director es pren molt malament: li replica que està equivocat, que ell ha guanyat premis a Berlín, que és un orgull tenir espectadors i que només els aristòcrates es poden permetre fer pel·lícules per al seu propi consum.