Porta de col·legi
Passo per davant del col·legi on vaig anar de petit. Són les tres, just quan entren els nanos. Van agafats a la mà de les mares, les estiren, també hi ha algun pare, i un parell de municipals a la porta del pati, per parar els cotxes i ajudar a travessar.
Al meu temps hi havia una sirena, ara l’escola té una megafonia horrorosa que fa tremolar les parets de tot el barri amb música de supermercat. Els nens es deixen anar de les mares, aixequen la mà per dir adeu i entren a classe. A la meva època no hi havia mares amb vel, se sentia molt més de català i al pati no s’hi veien patinets tombats al costat de les bicicletes. La resta m’imagino que és igual des del dia que van inaugurar l’edifici, fa més de vuitanta anys.
Camino per la vorera que segueix el col·legi. Puc veure els nens a l’altre costat de les finestres. Als vidres de les classes encara hi ha enganxats antifaços retallats, de papers de colors, del Carnestoltes passat. Un municipal em fa un cop d’ull. Coneix els altres pares. Puc ser un marit amb ordre d’allunyament o un pederasta. Em distrec un moment i els municipals ja no hi són. Torna el silenci. Ja no passen cotxes. Uns pares s’han quedat a fer petar la xerrada. Potser s’esperaran l’hora i mitja que falta perquè els nens tornin a sortir. Per al nen l’estona és llarga, el temps no passa. Per al gran, en canvi, la fa petar un moment i ja toca recollir el fill.
Veient els nens asseguts a l’altre costat dels finestrals, em tempta la nostàlgia de quan el nen era jo. Que lluny que se’ns emporta el temps. Però, què puc enyorar, que no dugui encara a dintre? Potser el grau d’inconsciència que al cap dels anys he anat veient que de petit tenia? He guanyat res, a part de la distància? Anar-me adaptant a l’edat. Anar tornant la pell cada vegada més dura, a la defensiva, perquè com més gran et fas més exposat estàs al món, fins que un dia el món tanca la boca i se t’empassa. Dit d’una altra manera, amb els anys anem procurant d’afegir inconsciència a la vida, com si tinguéssim pressa per tancar el cercle.
Amb el temps dec haver anat posant tanta inconsciència que, quan veig aquests pares que xerren, m’adono que no és dels nens de qui hauria de sentir nostàlgia, en tot cas, sinó dels pares, que per edat em queden més a prop. Comencem pel començament. Fa més d’un quart de segle, jo mateix duia la meva filla a col·legi. O sigui que ja tinc edat de ser avi. Què faig, llavors, pensant en els nens? Si vull arribar-hi, té sentit fer una escala en els pares. No haver-ho vist d’entrada és part de la inconsciència que em vaig fent.
