PRÒXIM ORIENT AVANTÍTOL

Àrabs i jueus: Un segle de lluita Per la mateixa terra

L’ocupació d’Israel i la resistència palestina resumeixen un conflicte cada cop més polaritzat i més desigual

“El conflicte és tan difícil, potser impossible, de resoldre perquè es basa en la identitat. Tant els israelians com els palestins defineixen la seva identitat per la terra: tota la terra. Qualsevol compromís demana a tots dos bàndols que renunciïn a una part de la seva identitat. Òbviament no hem aconseguit l’habilitat de fer-ho”, explica a l'ARA l’historiador i escriptor israelià Tom Segev.

El conflicte entre Palestina i Israel, que dessagna el Pròxim Orient des de fa dècades, ha fet reconfigurar el mapa de la zona tantes vegades que algunes d’aquestes renúncies ja s’han consumat, imposades per les armes -la majoria de les vegades- o per les pressions a la taula de negociacions.

Des del 1967 la legalitat internacional defineix la disputa com a “ocupació”, amb un Estat d’Israel que no ha deixat de colonitzar terreny a través dels assentaments. La seva superioritat econòmica i sobretot militar -demostrada en l’actual ofensiva a Gaza, que supera ja el miler de morts palestins, la majoria civils- ha desembocat en un sistema que analistes, com el professor de relacions internacionals de la UAB Ferran Izquierdo, equiparen fins i tot amb “l’apartheid ”. “A Gaza els palestins són presoners en un camp de concentració” i a Cisjordània “a més del mur de separació i dels recursos i els accessos en mans d’Israel, hi ha fins i tot carreteres d’ús exclusiu per a israelians”, afegeix Izquierdo.

L’inici del segle XXI ha vist com el conflicte es polaritza cada cop més i “esdevé més i més religiós”, apunta Segev, per l’empenta dels moviments islamistes a la regió “però també per les explosions racistes a Israel”, amb protestes de jueus ortodoxos, amb crits de “mort a l’àrab”.

L’anàlisi de l’historiador israelià és pessimista: “Les generacions més joves dels dos bàndols han renunciat a l’esperança de la pau” i “els moderats d’una banda i de l’altra estan molt allunyats”. “Potser encara no hem patit prou”, afegeix.

Pel retrovisor, molts anys i molts intents fallits de pau. El conflicte bèl·lic arrenca formalment el 1948, però el seu origen, la lluita d’àrabs i jueus pel mateix tros de terra, es remunta més enrere. Ja fa un segle.

Els orígens

El moviment sionista i les

falses promeses britàniques

El primer quibuts s’instal·la a Tel Aviv el 1909, fruit del moviment sionista nascut a finals del XIX, que propugna recuperar la terra històrica d’Israel per fundar-hi un estat jueu. En aquella època, la zona estava sota control de l’Imperi Otomà, que a la I Guerra Mundial es va aliar amb Alemanya. El 1915 el Regne Unit promet als àrabs de la zona que si es rebel·len contra els otomans donaria suport a un estat àrab independent a Palestina. Però el 1917 el govern britànic es compromet, també, en la Declaració Balfour, a defensar un estat jueu a la zona. Dues promeses “que no estava disposat a complir, com demostra el seu acord secret amb França per repartir-se el control de la regió”, explica el catedràtic d’història de la UB, Antoni Segura.

Finalment, el 1922 la Societat de Nacions fixa el mandat britànic a Palestina (mapa 1). Els anys següents se succeeixen esclats de violència, amb les revoltes àrabs “contra la venda de terres als jueus, que deixaven sense feina els pagesos àrabs”, relata.

L’expulsió dels palestins

La victòria d’Israel el 1948

força a l’exili 750.000 persones

El 1947 el Regne Unit anuncia que es retira de la zona, sobrepassat pels esclats àrabs contra els jueus i els atemptats sionistes contra els britànics per reclamar la independència.

L’Holocaust a mans dels nazis a la II Guerra Mundial estava portant milers de refugiats jueus a la zona. L’ONU fa llavors una proposta de partició que atorga el 56% de territori a un estat jueu i el 43% a un estat àrab (mapa 2), amb Jerusalem com a zona internacional. Els sionistes ho accepten i els àrabs no, perquè consideraven seva tota la terra.

Però la cartografia mai els tornaria a ser tan favorable. De fet, el pla de l’ONU no es va aplicar mai. Quan Israel proclama la independència el 1948, els països àrabs de la zona li declaren la guerra. La superioritat militar israeliana ja queda demostrada llavors: quan acaba el combat ha conquerit el 78% del territori. Unes fronteres noves (mapa 3) que l’ONU reconeixerà el 1967 i que, de fet, avui reclama que es respectin.

L’avenç es va fer a costa de l’expulsió de 750.000 palestins, el 70% de la població, que es convertirien per sempre en refugiats. Una catàstrofe que els palestins commemoren encara com laNakba. Des de llavors, al món àrab és dominant “la creença que els palestins van haver de pagar amb la seva terra pels pecats dels europeus durant l’Holocaust”, relata el think tank nord-americà Council of Foreign Relations.

L’ocupació

Amb la guerra del 1967 arriben els assentaments

Després de la guerra del 1948 Egipte es queda la franja de Gaza i Jordània, amb Cisjordània. Però els veïns àrabs tornaran a enfrontar-se a Israel en la Guerra dels Sis Dies, el 1967. Aquest cop, el mapa resultant del conflicte es tenyeix tot sencer del color israelià i inclou fins i tot la península egípcia del Sinaí i els alts del Golan sirians. El Sinaí serà retornat a Egipte el 1982 arran dels acords de Camp David, però als alts del Golan encara hi ha ocupació.

El 1967 Israel va ocupar també Gaza i Cisjordània, i va iniciar l’expansió dels assentaments que encara dura avui dia. L’ONU aprova llavors la resolució 242, que reclama a Israel que es retiri dels “territoris ocupats” i torni a les fronteres del 1948.

Anys de geopolítica

Israel firma la pau amb Egipte, mentre es crea nous enemics

L’equilibri de forces dels 70, en plena Guerra Freda, fa que l’atac d’Egipte i Síria sobre Israel el 1973 -Guerra del Yom Kippur- mobilitzi tots els recursos internacionals. Alhora, es potències petroleres àrabs juguen la seva carta en favor dels palestins. Tot plegat preconfigura l’escenari per a l’acord de pau entre Egipte i Israel que es firma el 1978 a Camp David.

El 1981 Israel ataca el Líban perseguint l’Organizació per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Són els anys de la massacre als camps de refugiats palestins de Sabra i Xatila i del naixement de la milícia xiïta de Hezbol·lah. En aquells anys “Israel va potenciar el creixement de Hamàs”, el moviment de resistència islàmica palestí, “perquè buscava debilitar l’OAP de Iàsser Arafat”, explica l’investigador del món àrab al Reial Institut Elcano Haizam Amirah Fernández. L’escalada desemboca el 1987 en la Primera Intifada, un esclat popular que arrenca amb manifestacions d’adolescents que llancen pedres a soldats israelians.

Taula de negociació

Els Acords d’Oslo només porten certa autonomia palestina

“El resultat de la Primera Intifada és que obre un període de negociació” que culmina amb els Acords d’Oslo de 1993 i els d’Oslo II el 1995, apunta Izquierdo, que afegeix: “A l’hora de la veritat, de negociacions, no n’hi ha hagut mai perquè el fort no negocia amb el dèbil. En funció de la política interna israeliana es fa una proposta i és «o ho agafes o ho deixes»”. En aquell cas, “Arafat es va veure obligat a acceptar-ho perquè s’estava debilitant”, tot i que no incloïa les reivindicacions històriques, apunta l’analista.

L’acord divideix Cisjordània en tres zones: una sota control palestí (per a la qual es crea la policia palestina), una altra sota control militar israelià i civil palestí, i una tercera israeliana. Però els terminis fixats per al pacte s’acabaran incomplint, sobretot després de l’assassinat del líder israelià Yitzhak Rabin, signant de l’acord, a mans d’un fanàtic jueu. “A la pràctica, durant aquells anys es dupliquen els assentaments”, afirma Izquierdo.

Nou segle, nous fracassos

La victòria de Hamàs i el Mur israelià constaten la polarització

Poc després del fracàs de Bill Clinton en l’intent de firmar un nou acord a Camp David l’any 2000, la visita del falcó israelià Ariel Sharon a l’esplanada de les mesquites és el detonant de la Segona Intifada, que va ser brutalment reprimida.

En aquests temps se succeeixen els atemptats i atacs suïcides a Israel, que respon amb la reocupació de zones de Cisjordània, assassinats selectius, el setge a Arafat el 2002 i la construcció del mur de separació a Cisjordània, que incompleix les fronteres de l’ONU. També fracassen nous intents de negociació, com el Full de Ruta del Quartet (EUA, UE, ONU i Rússia) del 2003.

La victòria de Hamàs a les eleccions palestines del 2006 -“tot i que sense arrasar”, apunta Amirah-, genera una divisió interna en el bàndol palestí. A partir de 2007, Fatah -liderat per Mahmud Abbas després de la mort d’Arafat el 2004- controlarà Cisjordània i Gaza queda en mans de Hamàs, convertit en la bèstia negra d’Israel.

La retirada dels colons israelians a Gaza el 2005, decidida unilateralment per Ariel Sharon “en el fons per un problema costos -segons Segura- no ha acabat amb l’ocupació”, ja que Israel manté bloquejada la franja i els seus habitants “empresonats”.

Llançada després que Hamàs i Fatah anunciessin un govern d’unitat i la convocatòria d’eleccions, l’actual ofensiva israeliana sobre Gaza és la tercera des de 2008. L’objectiu principal és acabar amb l’amenaça de Hamàs, encara que sigui amb el preu d’acostar-se al genocidi.

Més continguts de