Mor el bufó Boris, neix el primer ministre Mr. Johnson

L'excèntric exalcalde de Londres, cara visible de la campanya a favor del Brexit, ja es veu com a pròxim ocupant del 10 de Downing Street

El conegut modisme anglès 'I'll eat my hat' ('Em sorprendrà molt', tot i que literalment significa 'Em menjaré el meu barret') es va fer encara més famós durant les eleccions generals de l'any passat al Regne Unit i, ara mateix, gairebé forma part de l'argot específicament polític. Quan tot just es van tancar el col·legis electorals, la BBC va predir la victòria de David Cameron per majoria absoluta a partir de l'en­questa a peu d'urna. En saber les dades, un dels convidats al plató on se seguia la nit electoral, l'excap liberal demòcrata Paddy Ash­down, va dir: "Si és cert, em menjaré ­públicament el meu barret".

Si ara es pregunta a la majoria d'analistes i, sobretot, als 140.000 afiliats al Partit Conservador qui serà el pròxim primer ministre bri­tànic, el 99% respondrà Boris Johnson, l'exalcalde de Lon­dres. I si no és així, es menjaran públicament els seus barrets. Dit d'una altra manera, hi ha poc marge per a la sorpresa sobre qui se­rà el pròxim ocupant del 10 de Downing Street, per bé que en política pot passar de tot. Fins i tot que la cinquena potència industrial i comerci­al del món sigui dirigida per un personatge amb fama de bufó.

Ras i curt, Johnson, de 51 anys, fill de família molt acomodada, nascut a Nova York, educat a Brussel·les i amb formació a Eton i Oxford, serà el pròxim primer ministre britànic. Ho confirmen les cases d'apostes –és veritat, s'han equivocat amb el desenllaç del referèndum– i ho ha confirmat ell mateix infinitat de vegades.

Tot i que, quan l'hi han preguntat, sempre ha respost que el que hi havia en joc era el futur del Regne Unit –dins o fora de la UE– i no cap agenda personal, arribar a primer ministre és el que va moure Johnson a donar suport al Brexit. I per fer-ho va trair el seu amic i col·lega d'Eton i del Bullingdon Club, Cameron: sempre per negocis, però, res de personal. Durant la negociació del 'premier' amb Brussel·les, Johnson es va mantenir ambigu en els seus 'sermons' setmanals del 'Telegraph', destacant els avantatges de romandre a la UE i els inconvenients, entre els qual hi ha l' excés de burocràcia d'Europa que tan valoren els euroescèptics a les illes.

Tant la valoren (el 51,9%), que quan Johnson era corresponsal del mateix 'Telegraph' a Brussel·les confirmava als lectors els prejudicis que ja tenien sobre la maqui­nària i els funcionaris comunitaris, històries que cap col·lega no podia confirmar. ¿Exage­rava Johnson o mentia? Una institució tan aparentment respectada com 'The Times' el va fer fora per falsejar una cita.

Un camí que no serà fàcil

El camí no serà tan fàcil com bufar i fer ampolles. Johnson, amb fama de ser una ànima lliure dins del partit, de ser el veí del carrer que trobes al pub de la cantonada fent una pinta, té ene­mics i no agrada a tots els parlamentaris 'tories' que han d'acabar nominant els candidats. Li posaran bastons a les rodes i li re­cordaran algunes exageracions –quan va dir, per exemple, que la UE prohibia el reciclatge de les bosses de te– o alguns canvis sobtats de parer: reclamar per al Regne Unit el mateix estatus que el Canadà en la relació amb la UE durant la campanya del Brexit i desdir-se'n set dies després.

Ell ho encaixa tot. I si no és ara, en el punt àlgid, no serà mai. Per això llançarà el seu guant al ring amb intenció de guanyar. Divendres, la seva intervenció posterior a la proclamació de la victòria del Brexit ja va apuntar quina nova imatge oferirà a partir d'ara: la d'estadista gens eixelebrat, rialler però no sempre, només en campanya. El bufó Boris Johnson va morir el 24 de juny. Llarga vida al nou primer ministre, Mr. Johnson.

Més continguts de