Carrers i estàtues de Bèlgica enalteixen encara el rei genocida

Les associacions africanes exigeixen canvis, però el país avança lentament

A les portes de Matonge, el barri africà de Brussel·les on es concentra la majoria de la població d’origen congolès, s’hi alça una majestuosa estàtua eqüestre del rei Leopold II de Bèlgica, el monarca que va espoliar el Congo per engreixar el seu imperi a costa d’esclavitzar i assassinar els seus ciutadans. Està envoltada d’un jardinet fet d’arbustos verds perfectament podats en formes geomètriques. Només a cinc minuts a peu hi ha una grisa i petita placeta de ciment que porta el nom de Patrice Lumumba, lluitador anticolonial i primer primer ministre del Congo independent, assassinat pels mateixos serveis secrets belgues el 1961. Res més enllà d’un cartell blau amb una senzilla tipografia blanca per fer honor a la figura d’aquest màrtir.

Aquesta irònica (o cruel) asimetria il·lustra amb prou eloqüència la realitat postcolonial de Bèlgica i la gestió que el país ha fet del sanguinari llegat colonial que li va deixar el monarca Leopold, que es va apropiar d’un país 70 vegades més gran que el seu per acumular una riquesa encara difícil de calcular. Tot just fa 110 anys que va morir i les ferides que va deixar estan ben obertes. Bèlgica compta no només amb nombroses estàtues en honor a Leopold sinó també amb centenars de carrers amb el seu nom i els dels generals que van perpetrar el genocidi. No ha sigut fins fa poc que la qüestió s’ha situat en el debat polític i que, gràcies a la pressió creixent dels moviments afrobelgues, s’han fet petites passes per intentar rectificar.

Bèlgica intenta ser crítica amb el passat colonial

Sense disculpes

El ja ex primer ministre belga, Charles Michel, va demanar disculpes a l’abril pels milers de nens mestissos robats al Congo, expatriats a la força a Bèlgica i que han hagut de lluitar per reclamar no ser considerats apàtrides. Però Bèlgica no ha demanat disculpes de manera oficial per totes les atrocitats comeses al Congo i això és el que reclamen organitzacions com Binabi, una associació que promou la cultura i els valors africans a Bèlgica i en la qual s’agrupen estudiants d’origen congolès des del 1979. “Quan hi ha estàtues d’un rei que ha matat milers de persones i espoliat un país es demostra que la gent no és conscient de què va passar. Bèlgica no s’ha disculpat pel seu passat colonial, com han fet altres països”, recorda Bénie, estudiant de dret i membre de Binabi.

Ajuntaments com el de la ciutat flamenca de Kortrijk o el de Dendermonde ja van anunciar que canviarien el nom de carrers dedicats a Leopold II perquè va ser un “assassí en massa”. Un debat que també s’ha posat sobre la taula a Bruges o Gant sense que s’hagi actuat.

Un altre exemple no exempt de controvèrsia és el rentat de cara del Museu Reial del Congo, que va reobrir l’any passat després d’haver tancat el 2013 quan encara era considerat l’últim museu colonial d’Europa. És un impressionant palau farcit d’estàtues, objectes, animals dissecats i fins i tot mòmies robades de persones africanes.

La reobertura intenta ser una revisió crítica del passat de Bèlgica, però com recorda el periodista d’origen congolès Lieven Miguel Kandolo: “No n’hi ha prou”. Creu que s’haurien de retornar els béns robats al Congo i explicar que molts grans edificis (com l’estació central de Brussel·les) tenen origen colonial. Kandolo coincideix amb Bénie que cal començar per revisar el currículum escolar on asseguren que es passa de puntetes per l’època. Tots dos expliquen que van haver de fer la seva pròpia recerca sobre el genocidi de Leopold II al Congo.

Però el llegat colonial no només és visible a través de les estàtues. Un grup de l’ONU concloïa aquest 2019 en un informe que les institucions belgues encara són altament racistes i que el percentatge de polítics d’origen africà és mínim. El primer alcalde d’origen congolès en una municipalitat de Brussel·les no va arribar fins al 2018.