CRISI HUMANITÀRIA
Internacional 16/06/2018

Europa naufraga en la gestió de la immigració

Les xifres demostren que ara el flux d’immigrants no ha augmentat i que Alemanya n’acull més que Itàlia

Cristina Mas
4 min
Alguns dels migrants que viatgen a l’Aquarius i que arribaran a València aquest cap de setmana.

Barcelona“Europa ha perdut la brúixola moral al Mediterrani”. Va ser la palmària conclusió de Karline Kleijer, coordinadora d’emergències de Metges Sense Fronteres, quan l’ONG, a contracor, va haver d’acceptar portar els 630 migrants a bord de l’ Aquarius fins a València, en un penós viatge que s’ha d’acabar aquest cap de setmana, després de nou nits a alta mar. Vulnerant el dret marítim i l’internacional, el govern italià, amb la ultradreta al ministeri de l’Interior, aconseguia la foto que volia: un vaixell humanitari amb els migrants marxant d’Itàlia amb escorta militar. El flamant president espanyol, Pedro Sánchez, emergia a l’escena internacional amb un gest solidari, encara que el seu govern ha reconegut després que els nàufrags de l’ Aquarius poden acabar detinguts als CIE i expulsats.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Vivim una crisi migratòria sense precedents?

Veient que la qüestió migratòria dominarà la pròxima cimera de caps d’estat europeus, a finals de juny, semblaria que Europa està a l’ull de l’huracà d’una crisi migratòria. Però si tenim en compte les xifres, aquesta imatge no és real. A escala mundial la immigració s’ha mantingut més o menys estable: des dels anys 60 es mou pel planeta aproximadament un 3% de la població. I Europa no és ni de bon tros la principal destinació de la gent que es veu empesa a marxar del país on ha nascut. Segons les dades de l’ONU, Síria, la República Democràtica del Congo i l’Iraq són els països on viuen la meitat de les persones del món que l’any passat es van convertir en desplaçats forçosos. I si mirem el conjunt dels migrants del planeta, Europa n’acull només un de cada tres. Europa va viure un pic d’arribades el 2015-2016 que s’explica sobretot per la guerra de Síria, i encara que després el flux d’entrada s’ha rebaixat a la meitat, la UE continua funcionant en “mode crisi”, amb els populismes explotant la por per guanyar vots.

Europa naufraga  en la gestió  de la immigració

On arriben i on van a parar els migrants a la UE?

Els països europeus amb més migrants respecte al total de la seva població són Luxemburg, Àustria, Suècia, Irlanda, Alemanya i Estònia. La majoria dels migrants entren a Europa per vies legals, com el reagrupament familiar i els visats. “Les xifres de la migració legal són molt més importants, entre 2 i 3 milions de persones”, estima Catherine Withol de Wenden, autora de l’ Atles de les migracions. Els que no poden acollir-se a aquestes vies han de passar per rutes perilloses i controlades per les màfies. Fa uns anys que Itàlia ha passat al davant de Grècia com a primer país d’arribada. Les portes d’entrada a Europa les defineix la geografia, però el destí que la majoria de migrants anhelen són els països del centre i del nord d’Europa, que els ofereixen més oportunitats laborals.

Quin tracte diferenciat reben els refugiats?

Un migrant és una persona que marxa del país on ha nascut per començar una nova vida en un altre. Els refugiats són els migrants que ho fan a causa de guerres, persecucions i desastres naturals. El dret internacional els reconeix un estatus diferent i obliga els estats on arriben a donar-los protecció i no tornar-los a països on la seva vida corre perill. Segons l’ONU, al món són 65 milions. Per demanar protecció a Europa els refugiats s’han de presentar a una frontera i explicitar que demanen asil. L’any passat ho van fer 705.000 persones a tota la UE, la majoria a Alemanya, seguida d’Itàlia, França, Grècia i el Regne Unit. Cada estat té el seu criteri per valorar aquestes sol·licituds: un 60% són admeses, i els refugiats obtenen permís de residència i treball. La resta s’acaben convertint ensensepapers amenaçats de deportació.

Per què ha fallat el sistema d’acollida?

Quan la UE va acordar crear un espai de lliure circulació dins les seves fronteres (la zona Schengen) es va plantejar la necessitat d’unificar les polítiques d’asil dels estats membres. Això es va fer amb la Convenció de Dublín que estableix que, a menys que el demandant tingui família en un país de la UE, l’estat responsable de tramitar la seva petició d’asil i d’acollir-lo és aquell per on ha entrat a Europa. Això es controla amb el sistema Eurodac, que emmagatzema les empremtes digitals de tots els demandants d’asil i impedeix que una persona presenti una sol·licitud a diferents països. Si un demandant d’asil és detectat en un altre estat, salten les alarmes i és retornat al país responsable.

Així, la responsabilitat cau més sobre els estats fronterers: en el cas d’Itàlia van ser 120.000 persones l’any passat. A banda d’això, el sistema és ineficaç, perquè la majoria de demandants d’asil acaben trobant la manera de presentar la seva sol·licitud en un país diferent respecte d’on van arribar. I ho fan perquè no volen quedar-se als països perifèrics de la unió, perquè tenen amics o coneguts en altres llocs o bé perquè els sistemes d’acollida que ofereixen els estats són desiguals. Com explica Blanca Garcés, investigadora de migracions del Cidob, “no pel fet de fugir d’on venen els és indiferent on anar”. A més, entitats com l’European Council on Refugees and Exiles denuncien que el sistema de Dublín vulnera els drets dels refugiats i que “és una de les raons per les quals una situació d’augment de les arribades, que es podria haver gestionat, s’ha convertit en una crisi”.

La immigració es redueix tancant fronteres?

El blindatge de les fronteres europees en forma de tanques i controls interiors i exteriors, i també amb acords amb països com Turquia, Líbia i Mali, no només no funciona sinó que és contraproduent. “No és tan fàcil com donar un cop de porta -escriu Hein de Hass, professor de sociologia expert en migració-. Les restriccions migratòries tenen efectes secundaris, com desviar els migrants cap a rutes més perilloses ampliant el mercat dels contrabandistes, o accelerar els fluxos abans que s’estableixin els controls”, com va passar amb el tancament de la ruta dels Balcans el 2016. De vegades més controls forcen els migrants a establir-se: abans del 1991 els marroquins podien viatjar lliurement a Espanya i ho feien com a treballadors temporers. Quan el 1991 se’ls va exigir visat, va començar l’arribada de pasteres i molts van decidir establir-s’hi permanentment, van portar les famílies i la població va créixer fins a 700.000 persones.

stats