Èxit o fracàs? Cinc claus sobre la cimera contra el canvi climàtic

BarcelonaEl món s'encamina cap a una pujada de temperatura global de més de 3 ºC respecte a l'era preindustrial. Això si els estats compleixen els seus compromisos de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, perquè si no es du a terme cap mesura i seguim com fins ara l'escalfament global superaria els 4 ºC.

Què vol dir això? Doncs els científics alerten des de fa temps que si la temperatura global puja més de 2 ºC els impactes sobre el planeta seran devastadors, tant per als ecosistemes naturals com per als animals i el mateix ésser humà. Onades de calor, sequeres destructives, huracans i inundacions es convertiran en el pa de cada dia, i a moltes regions del planeta la població –que segueix creixent a ritme accelerat– perdran les seves fonts de subsistència.

És per això que l'any 2015, en la cimera climàtica de l'ONU COP21, 196 països van aprovar l'Acord de París que es comprometia a emprendre les polítiques necessàries per evitar que superem els 2 ºC. Dissabte va acabar una altra cimera climàtica a Polònia, la COP24, que era crucial en aquesta lluita.

Quin era l'objectiu de la COP24?

La cimera tenia dos objectius principals: aprovar el reglament d'aplicació de l'Acord de París i aconseguir uns plans estatals de reducció d'emissions més ambiciosos, d'acord amb l'últim informe del Panel Intergovernamental Científic de l'ONU, l'IPCC.

Aquest estudi científic, publicat el 8 d'octubre passat per encàrrec dels mateixos estats, comparava els impactes al planeta d'un escalfament global de 2 ºC amb els que tindria un escalfament de 1,5 ºC. La conclusió és que els impactes serien molt més terribles en el primer cas i que queden només 12 anys per evitar-ho. Com? Cal retallar un 45% les emissions abans del 2030 i assolir la neutralitat de carboni el 2050.

Què s'hi ha aprovat?

S'ha aconseguit aprovar el reglament, un conjunt de normes que hauran de seguir els estats per donar compliment a l'Acord de París. Són més de 150 pàgines on han quedat, però, alguns serrells. Una part de l'article 6, que regula els mercats de carboni i pretén reformular el sistema de compra-venda de drets d'emissió que va instaurar el Protocol de Kyoto, ha quedat ajornat fins a la COP25, el desembre del 2019 a Xile, per la insistència del Brasil a introduir una esmena que podria haver suposat doble comptabilitat (que les reduccions d'emissions es comptessin tant per al país comprador com per al venedor en el seu balanç davant l'ONU) i que no ha estat acceptada.

El segon objectiu, però, no s'ha aconseguit. Els estats no s'han posat d'acord per assumir l'informe de l'IPCC sobre els 1,5 ºC per culpa del bloqueig dels Estats Units, l'Aràbia Saudita, Rússia i Kuwait. Batejats ja com l'"eix del mal", els quatre dels principals productors de petroli es van aliar a Polònia per impedir que la COP24 donés oficialment la "benvinguda" a l'estudi científic, un terme que, tot i ser massa suau, hagués suposat acollir les conclusions de la ciència: que cal transformar l'economia radicalment en els pròxims 12 anys i prescindir dels combustibles fòssils. La falta d'acord va fer que aquesta qüestió quedés posposada també per a l'any que ve.

Per què els negociadors parlen d'èxit?

En un sistema de presa de decisions per consens, que obliga 196 països a posar-se d'acord en cada punt sense que hi surti cap veu discordant, haver estat capaços d'aprovar un reglament de 150 pàgines amb normes concretes és una proesa en si mateixa que no estava gens garantida a l'inici de la cimera.

A més, alguns dels apartats estan redactats de manera que impliquen certa obligatorietat, cosa que no passava amb l'Acord de París. El tractat internacional aprovat el 2015 és vinculant, però en el seu text no hi ha cap article que obligui a fer res, sinó que tot està redactat amb termes del tipus "els estats haurien de". Va ser aquesta estratègia la que va fer possible l'acord de tothom i va permetre al llavors president dels EUA, Barack Obama, adherir-se a l'Acord sense necessitat del vistiplau del Congrés dels EUA. Ara, però, alguns articles del reglament sí que diuen "els estats hauran de".

Entre els punts d'acord més importants hi ha el tema de la transparència, que no semblava possible acordar per l'oposició de la Xina. Finalment, Pequín va cedir i s'ha instaurat un sistema unificat de càlcul de les emissions i rendició de comptes, en base a les guies de l'IPCC. El sistema no serà obligatori per a tothom fins al 2031 per tal de donar temps als països pobres per adaptar-s'hi. La Xina, que encara està inclosa en aquest grup tot i ser la segona potència econòmica mundial i la primera ja en emissions de CO2, fins i tot ha obert la porta per primer cop a Polònia a sumar-se voluntàriament als ritmes requerits pels països rics.

Què diuen les ONG i observadors independents?

"Fracàs", "decebedor", "Els governs del món han tornat a defraudar tothom" són algunes de les reaccions de les principals ONG climàtiques que actuen com a observadores en aquestes negociacions. Malgrat reconèixer la importància de tenir unes regles clares d'aplicació de l'Acord de París, el fet que els estats no hagin estat capaços ni tan sols d'assumir un informe científic que ells mateixos van encarregar denota una "falta de voluntat política" per assumir la urgència del repte climàtic i encetar la reducció de les emissions globals.

A més, destaquen també la falta d'avenços en matèria de finançament. La COP24 no va ser capaç tampoc de garantir que l'any 2020 estaran disponibles els 100.000 milions de dòlars que l'Acord de París diu que han de recollir-se anualment per al Fons Verd, en forma d'ajudes als països pobres. "La falta de finançament segueix minant la confiança" en els acords signats, destaca la Climate Action Networ (CAN), que agrupa més de 150 ONG climàtiques.

Tot i que a Polònia alguns estats van anunciar noves aportacions i també es van aportar més de 100 milions per un altre fons diferent específic per a mesures d'"adaptació" als efectes del canvi climàtic, el Fons Verd segueix molt lluny dels 100.000 milions que haurien de tenir el 2020 –d'aquí només dos anys– i cada any a partir de llavors.

Què ha passat amb les emissions de gasos d'efecte hivernacle?

Un estudi científic publicat durant la cimera per la prestigiosa organització Carbon Project preveu que aquest any es tanqui amb una pujada del 2,7% en les emissions globals de CO2, després que el 2017 ja van pujar un 1,6%. Una tendència totalment contrària a la que reclamen els científics, que diuen que a partir del 2020 com a màxim caldria començar la davallada d'emissions globals, i que a més es produeix després d'un període d'estancament entre el 2014 i el 2016, quan les emissions semblaven haver arribat al seu pic.

Les emissions segueixen creixent a la indústria, el ciment i els combustibles fòssils, i també perquè l'ús de carbó, tot i que es manté un 3% per sota del seu pic històric, també es preveu que creixi aquest 2018 a causa del creixement del consum energètic de la Xina i l'Índia.

Així doncs, l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera segueix batent rècords any rere any: el 2017 ja eren 405,5 parts per milió (ppm), un 41% més que l’any 1990, segons l’informe anual de l’Organització Mundial de Meteorologia (OMM). L’OMM ja va fer saltar les alertes el 2015, quan l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera va arribar al llindar dels 400 ppm, una barrera que els científics de l’ONU pronosticaven que ens abocaria a un escalfament de 2 ºC.