Posar d’acord rics, pobres i emergents, la prova de foc de la diplomàcia francesa
Els països petroliers pressionen per eliminar la paraula “descarbonització” de l’acord de París
ParísS’acosta la data límit per arribar a un acord i encara no s’ha tancat cap carpeta. En aquesta segona setmana de negociacions a la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (COP21) a París, els ministres d’Exteriors i de Medi Ambient han pres el relleu als seus negociadors per mirar de tancar l’esborrany d’acord que tenen embastat. El president de la COP21 i ministre d’Exteriors francès, Laurent Fabius, és conscient que es juga la imatge política si no aconsegueix que la cita històrica de París acabi amb la signatura d’un acord que ja acumula més de sis anys de retard.
Per no repetir el sonat fracàs de Copenhaguen el 2009, Fabius s’ha posat a la feina i ha focalitzat els esforços en els temes clau que estan generant més dificultat d’acord: la responsabilitat diferenciada, els compromisos de reducció d’emissions a llarg termini i les revisions periòdiques dels plans estatals, el finançament i les accions que cal emprendre abans del 2020. A aquests quatre grups, que es van posar a treballar dilluns, ahir se n’hi van afegir d’altres com el de pèrdues i danys: la gestió dels efectes del canvi climàtic que ja són inevitables.
Per a cada tema, Fabius ha assignat dos ministres com a “facilitadors”, perquè liderin el debat i “facin una proposta de fons” en cada cas que permeti redactar un text de consens, explica la directora del think tank francès IDDRI, Teresa Ribera.
“En posició de fer-ho”
Entre els temes especialment encallats, Ribera va destacar la responsabilitat diferenciada, una qüestió que esquitxa tots els altres punts de conflicte, des de la reducció d’emissions fins al finançament. Es tracta de com han de contribuir en cada cas els països desenvolupats, els emergents i els que estan en vies de desenvolupament. Els països rics han introduït en l’esborrany una expressió que indigna els països pobres, per la seva ambigüitat: diversos articles dirien que els països desenvolupats “i aquells en posició de fer-ho” (“ in a position to do so ”) han de revisar a l’alça els seus plans de reducció d’emissions o han d’aportar finançament, per exemple. L’expressió està pensada per a les economies emergents, com la Xina, l’Índia, el Brasil o Corea del Sud, que avui són ja grans emissors de CO 2 i a qui l’FMI considera potències econòmiques, però que als principis rectors de la convenció climàtica de l’ONU, dels anys 90, encara són al grup de països en vies de desenvolupament. Ahir es buscaven expressions alternatives com “països disposats a fer-ho de manera voluntària”, però en tot cas seguia sent una condició dels països desenvolupats que “tots aquells amb capacitat” per contribuir no s’amaguin sota uns paràmetres definits fa 20 anys, apuntava el secretari d’estat de Medi Ambient espanyol, Pablo Saavedra.
El representant del govern espanyol va explicar també que la UE està disposada a incloure en l’acord l’objectiu dels 1,5 ºC “com un referent cap al qual cal fer esforços per arribar”, però mantenint també el dels 2 ºC com a línia vermella que no es pot superar. “Cada cop sembla més clar que les dues xifres (1,5 ºC i 2 ºC) apareixeran al text final”, deia Saavedra. Una concessió als països més vulnerables que certes fonts apuntaven que fins i tot els països més dependents dels combustibles fòssils estarien disposats a fer, si a canvi s’eliminava la paraula “descarbonització” del tractat. “Per als estats petroliers aquesta paraula resulta molt agressiva, i, si aconseguim que el tractat marqui una ruta clara en la reducció d’emissions, no és important el fet que aparegui la paraula o no”, apuntava Saavedra. En lloc d’això, el text podria parlar finalment d’un terme tan ambigu com “neutralitat climàtica”.
Un altre dels punts més conflictius són els “mecanismes de transparència i rendició de comptes”, és a dir, com es farà perquè els estats demostrin que han complert els compromisos adquirits. El bloqueig en aquest tema l’exerceix la Xina, que es nega a retre comptes en els mateixos termes que els països desenvolupats. L’acord podria donar més temps als països en vies de desenvolupament per revisar els compromisos presentats, i la Xina vol que se la inclogui en aquest grup. Un cop més, el que cal és trobar una fórmula per definir diferents nivells de responsabilitat tenint en compte el passat (emissions històriques) i alhora la realitat present i futura.
