Les sirenes anuncien el toc de queda a Bèlgica, el primer des de la Segona Guerra Mundial

Des de dilluns els belgues no poden sortir de casa des de la mitjanit fins a les cinc de la matinada

Couvre-feu és el terme francès per al toc de queda, literalment, cobrefoc . Té les arrels a l'Edat Mitjana, quan es tocaven les campanes dels pobles per recordar-los que havien d'apagar el foc de les llars. L'objectiu era evitar els incendis i la seva ràpida propagació en una època de cases fetes de fusta. El coronavirus s'està escampant per Bèlgica tan ràpidament com el foc s'escampava per les viles medievals, i, per aturar-lo, un govern federal que acaba d'agafar el timó del país ha imposat el primer couvre-feu nacional des de la Segona Guerra Mundial. La ciutat flamenca d'Anvers ja n'havia imposat un a l'estiu. 

No són campanes sinó sirenes de policia les que anuncien pocs minuts abans de la mitjanit el toc de queda perquè es buidin els carrers de ciutats tan transitades com Brussel·les. A partir d'aleshores, els cotxes de policia patrullen per comprovar que ningú trepitja el paviment i als grans vitralls que sortosament acostumen a tenir les cases del barri europeu de la capital de tant en tant s'hi reflecteixen les llums blaves dels cotxes patrulla. 

El primer confinament a Bèlgica va venir amenitzat per la primavera més assolellada des que hi ha registres al país. Es van esgotar les bicicletes i els parcs no havien tingut mai tants visitants. La segona onada, en canvi, arriba en forma de tsunami i quan el sol més brilla per la seva absència, i amb un toc de queda que fa impossible allargar les fosques jornades amb una cervesa belga en algun dels nombrosos pubs de la ciutat.