Thanos Mikrútsikos: “Quan l’esquerra crea falses il·lusions a la gent, fa que retorni la dreta”

Entrevista al compositor grec

Thanos Mikrútsikos (Patres, 1947) és un dels compositors més destacats de l’escena musical a Grècia. Matemàtic de formació, va ser perseguit en l’època de la Dictadura dels Coronels (1967-1974) i després del final del règim militar va continuar actiu com a membre del partit maoista. El 1993 va ser elegit viceministre de Cultura del govern d’Andreas Papandreu, i quan l’actriu i cantant Melina Merkuri va morir un any després, ell la va succeir al capdavant del ministeri.

Va fer costat a Syriza al principi i ara demana el vot pels comunistes.

Els vaig donar suport entre el 2012 i el 2014. Fins que Alexis Tsipras em va venir a veure i es va asseure aquí mateix on és vostè ara. Em vaig adonar que havia deixat de ser una expressió de l’esquerra radical i s’havia convertit en part de la política de les elits. Crec que el capitalisme bàrbar que patim avui al món no es pot canviar des de dins. Quan un partit d’esquerres crea falses il·lusions entre la gent, fa que retorni la dreta. I això ho hem vist arreu d’Europa. A Hongria, França, Itàlia, Àustria... Quan veig l’extrema dreta amb percentatges del 30% de vot, penso en els anys 30. Syriza s’ha acabat transformant en un dels dos grans pilars del sistema polític a Grècia. La història ens diu que fins i tot el partit més radical de l’esquerra quan intenta canviar les coses des de dins acaba integrat al sistema o bé destruït. Aquest diumenge Nova Democràcia guanyarà les eleccions per la política de Syriza, que ha avalat les receptes de la dreta. El pitjor és que ha deixat el sentiment entre la gent que les coses no es poden canviar. És com el “ there is no alternative ” que va propugnar Margaret Thatcher.

Quin futur té l’esquerra a Grècia?

Tenim dos o tres grups de l’esquerra radical, que tenen plantejaments que considero correctes. Però estan dividits. I el KKE [Partit Comunista de Grècia], que els últims anys ha corregit alguns errors del passat. Això no vol dir que no hagin de canviar més coses, però en aquest moment és l’únic que diu amb claredat que ens cal un nou model de societat. I que per arribar-hi cal recórrer un camí difícil. Hem de lluitar ara i aquí per millorar la vida de la gent, sense fer-nos il·lusions que ara i aquí les coses es poden canviar. Miri, a Grècia tenim un atur oficial del 18%. Però hi ha un 6% de treballadors en actiu que guanyen 300 euros al mes. I tenim un 20% de la població que viu al límit de la pobresa, com els jubilats amb pensions mínimes, que reben 400 euros al mes. Això vol dir que la meitat de la població pateix una tragèdia, i després tenim un 30% que senzillament no arriba a final de mes. En resum: el 70% dels grecs no viu humanament, a l’Europa del 2019. I recordi que, al món, un miler de rics tenen tanta riquesa com 4.500 milions de persones. Això és barbàrie.

¿La cultura millora en èpoques de crisi?

És cert. L’antiga Grècia era una societat esclavista i va donar Sòfocles i Eurípides. I ara a Grècia es fan moltes coses importants en el món de l’art. Sobretot en aquelles disciplines que no necessiten gaires diners, com la literatura.

Vostè coneix bé Catalunya. Com veu la situació actual?

Respecto el que els catalans desitgin, però a mi no em diria res un nou estat que continués sota el capitalisme. Si voleu un nou país per canviar les coses radicalment, seré el primer a venir a Catalunya a lluitar al vostre costat. Tampoc m’ha agradat que Puigdemont escollís Brussel·les per exiliar-se: és com anar a la boca del llop. Molts grecs simpatitzem amb Catalunya perquè tenim a l’ADN una consciència democràtica que s’ha construït també amb la lluita contra Franco, sobretot a Catalunya, que aquí s’identifica amb la lluita antifeixista. I hi ha un altre factor que no és menor: tots sabem que el Barça és molt més que un equip de futbol.

Més continguts de