Les rutes del narcotràfic es transformen a l'Amèrica Llatina
La regió viu un situació de violència creixent a mans d’organitzacions criminals que es multipliquen, mentre el consum de cocaïna es dispara arreu del món
Buenos AiresHan passat més de cinquanta anys des de l’inici de l’anomenada “guerra contra les drogues” impulsada pel govern de Richard Nixon des de Washington. Ara, l'Amèrica Llatina viu una nova onada de violència extrema relacionada al narcotràfic. Si, durant dècades, el negoci s’havia concentrat majoritàriament a Mèxic i Colòmbia, en mans de grans càrtels com el de Sinaloa o el de Medellín, avui la realitat és ben diferent: en primer lloc, nous països s’han incorporat a la xarxa del narcotràfic, i a banda, els grups criminals s’han dividit, multiplicat i han diversificat la seva activitat, en paral·lel a una demanda rècord de cocaïna al món. A més, la proliferació de noves drogues sintètiques, com el fentanil, o la mateixa pandèmia de coronavirus, han transformat les dinàmiques del negoci, ara abordat per l’administració de Donald Trump com un problema de terrorisme internacional, o de narcoterrorisme.
El cas més paradigmàtic d’aquesta nova realitat és el de l’Equador, que s’encamina a tancar el 2025 com l’any més violent de la seva història, amb més de 4.600 assassinats només en el primer semestre, cosa que representa un augment del 47% respecte al mateix període del 2024, any en què ja va ser el país més violent del continent. Segons el darrer informe del grup Crisis, publicat al març d’aquest any, l’Equador combina diversos factors que li han permès consolidar-se com un punt estratègic pel narcotràfic: unes forces de seguretat mal preparades, un gran port com el de Guayaquil i una proximitat geogràfica a les zones de plantacions de coca de Colòmbia, on hi ha la matèria primera. Costa Rica i Guatemala també han vist com augmentava la violència i la inseguretat, ja que, juntament amb l’Equador, pertanyen a l’anomenada “ruta del Pacífic”, per la qual les embarcacions surten cap als Estats Units –que es manté estable en la demanda de cocaïna, amb el mercat saturat–; cap a Europa, on cada vegada se'n consumeix més; i cap a nous mercats a l’Àfrica, l'Àsia i Oceania.
Més cap al centre i al sud de la regió, Bolívia és l'altre gran centre productor de cocaïna. La droga es transporta al Paraguai, des d’on baixa pel riu Paranà fins a l’Argentina, on els ports de Rosario i Buenos Aires serveixen, també, com a punts de partida cap a Europa. En conversa amb l’ARA, Christopher Newton, investigador d’Insight Crime, i expert en la zona sud-est del continent, explica que la pandèmia de coronavirus va ser un factor important per ampliar els ports des dels quals surt la droga: “La caiguda del comerç internacional, particularment el tancament del port de Santos (São Paulo) va provocar una diversificació de les rutes i es van començar a buscar ports més petits del Brasil, així com de l’Uruguai i l’Argentina”.
Pel que fa a la naturalesa interna del crim organitzat, el narco ja no només està format per organitzacions jeràrquiques que es desmantellen quan es capturen els caps, sinó que són xarxes de proveïdors que subcontracten cada etapa del procés. L’investigador del Centre d’Investigació i Docència Econòmiques de Mèxic, Carlos Pérez Ricart, explica a l’ARA l’auge de les drogues sintètiques com una de les causes d’aquest canvi: tot i que la cocaïna continua conformant el gruix del negoci, drogues com el fentanil han comportat el que ell identifica com un procés de “desterritorialització”, ja que la producció d’aquestes substàncies ja no està lligada a la terra, ni les organitzacions a la lògica familiar: “És un negoci molt diferent. Les organitzacions són més petites, n’hi ha més, són més violentes i menys professionals en l’ús de la violència, a banda que els seus integrants –que no arriben a consolidar lideratges llargs– són cada vegada més joves”. Tots aquests factors porten Pérez Ricart a parlar de “democratització” en la producció de la droga.
Desigualtat i violència extrema
Alhora, l’informe del grup Crisis apunta a alts nivells de desigualtat en la piràmide del negoci: a dalt, hi ha pocs actors, que són els que veuen els guanys econòmics. A baix, bregant amb la violència més crua, i sovint en contextos de pobresa, hi ha un gruix de bandes locals que cobren per la seva feina amb més droga i armes, que alhora fan servir per amenaçar i extorsionar les comunitats de les quals formen part, un fet que va generant “fronteres urbanes invisibles”, o barris que es consideren territori de les bandes; tot plegat amb la complicitat necessària d'alguns funcionaris estatals: des de les forces de seguretat, fins a jutges, fiscals i polítics: “A l'Amèrica Llatina, sense l'aparell de l'estat no hi ha crim organitzat”, conclou Pérez Ricart.
Mentrestant, Donald Trump renova el seu compromís amb la “guerra contra les drogues” que va iniciar Richard Nixon fa més de cinquanta anys. Però el món –a banda de les substàncies i les rutes– ha canviat, i avui el president dels Estats Units opta per classificar les organitzacions de narcotraficants com a “terroristes”, una etiqueta que permet a Washington aplicar el principi d’extraterritorialitat, és a dir, a actuar més enllà de les seves fronteres.
Ho hem vist les darreres setmanes, amb els atacs a embarcacions veneçolanes en aigües internacionals al mar Carib, causant la mort encara no esclarida de 15 persones que tampoc no han estat identificades. “Estem entrant en territori desconegut”, diu Pérez Ricart, i adverteix del perillós precedent que suposen aquests atacs, no només pel “menyspreu pel dret” i la “impunitat”, sinó per la “lògica hegemònica” que estan imposant els Estats Units sobre l'Amèrica Llatina: “És una guerra sense fronts que només ampliarà les asimetries que ja existeixen entre nosaltres”.
