Veneçuela ja no és el país de l’or negre

LondresEl cop de Washington contra el règim de Nicolás Maduro ha estat contundent. Però no és la primera vegada que avions i helicòpters dels Estats Units han operat sobre l'espai aeri veneçolà. El juny del 1958, en un país assedegat per una sequera extrema, des de Panamà va arribar "un convoy de aviones cargados con tambores [bidons] de agua" destinat a socórrer la població de Caracas. Ho explicava Gabriel García Márquez, Gabo, a "Caracas sin agua", publicat a Obra periodística, volum 4, pàg. 609.

Set dècades després d'aquell episodi, la naturalesa de la intervenció de la Casa Blanca, a la llum de la nova estratègia de seguretat dels Estats Units, no podria ser més diferent. No hi havia cap emergència humanitària, o no com la d'aleshores, ni tampoc –malgrat el relat oficial– un combat contra el narcotràfic. Encara menys hi ha un horitzó creïble de democratització a curt termini per als veneçolans. El motiu és el petroli? Sí, però no exclusivament. També hi ha altres factors en joc: per exemple, fer fora la Xina del pati del darrere de Washington.

"Els EUA no necessiten el petroli veneçolà, ja són els reis del món. Són els que produeixen més i els que exporten més", afirma Mar Reguant, investigadora especialista en energia de l'ICREA-CSIC i professora a la Universitat Northwestern, d'Illinois. Segons l'Energy Information Administration, el setembre del 2025 els Estats Units van produir 13,8 milions de barrils diaris, molt per sobre dels 9 milions de l’Aràbia Saudita, el primer productor de l'OPEP, l'organització de països productors, de la qual Veneçuela va ser cofundador el 1960. Un cop d'ull a les xifres de producció del país mostra el veritable estat d'una indústria en decadència: poc més de 920.000 barrils diaris el 2024. Als anys 90 la producció superava els tres milions.

L'excusa del petroli veneçolà no és, doncs, la qüestió. "Es tracta més de geopolítica. Cuba no en tindrà ni per menjar", afirma Reguant. Entre altres raons, perquè el que aporta el país caribeny al mercat global no suposa ni l'1% de l'extracció total i en termes de negoci és negligible. Ho deia també fa uns dies Martijn Vlaskamp en aquest mateix diari. El professor Ramón y Cajal a l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI), investigador en política dels recursos naturals, escrivia que "malgrat tenir un potencial enorme, Veneçuela és actualment un actor secundari en el mercat global, amb problemes d’infraestructura importants".

Pauline Heinrichs, del King's College de Londres, especialista en estudis de la guerra sobre clima i energia, hi incideix: "Els arguments econòmics per als combustibles fòssils són febles en el context de Veneçuela". Ho afirmava durant una sessió informativa organitzada aquesta setmana pel Global Strategic Communications Council (GSCC). Una altra prova és que l'eliminació de Maduro del Palau de Miraflores no ha alterat gens els preus del cru. Els mercats han entomat el cop amb tranquil·litat, com ha recordat també l'analista Julian Popov, exministre de Medi Ambient de Bulgària, que va intervenir en la mateixa sessió del GSCC: "Després de l'atac a Veneçuela gairebé no hi ha hagut reacció del mercat petrolier, ni espero que tingui cap efecte significatiu".

I, així i tot, Donald Trump ha insistit al llarg de la setmana, en entrevistes i declaracions de tota mena, que amb el control sobre el cru de Veneçuela, i la promesa del lliurament forçat sota amenaça d'entre 30 i 50 milions de barrils, els preus baixaran. Igualment, també ha afirmat que tornarà a fer rendibles els pous veneçolans: "Les nostres grans companyies, les més grans del món, hi invertiran milers de milions de dòlars, arreglaran infraestructures malmeses i començaran a generar diners per al país". La mateixa idea ha transmès gairebé a boca de canó aquest divendres al vespre als caps de les grans petrolieres, a qui ha citat a la Casa Blanca per gairebé exigir-los inversions de fins a 100.000 milions de dòlars per reflotar la indústria del país. De moment, però, sembla més una petició amb la pistola sobre la taula que no pas un pla amb ets i uts que entusiasmi tothom.

La maledicció de l’abundància… i de les xifres

El diagnòstic del president, i les seves expectatives, no semblen massa reals. Almenys de moment. Parafrasejant Gabo, es pot dir que des que el 1914 es comença a explotar industrialment l’or negre a Veneçuela, el país ha estat modelat per una riquesa tan sobtada que ha acabat substituint el desenvolupament per la il·lusió de l’abundància. I en aquesta abundància il·lusòria rau, en part, la seva desgràcia.

Oficialment, segons les dades de l'OPEP, Caracas disposa de 303.000 milions de barrils en reserves. Això suposaria una xifra pròxima al 17% del total mundial, per davant fins i tot de l'Aràbia Saudita, que en té 263.000 milions de barrils. Aquest cru existent sota el subsol de Veneçuela equival a 41 anys i mig de consum dels Estats Units al ritme actual: uns 20 milions de barrils diaris. Amb aquesta dada, oficial segons l'Energy Information Administration dels EUA, es pot constatar la irrellevància de l'esmentat anunci de Trump que els preus baixarien amb l'entrega d'entre 30 i 50 milions de barrils diaris. "És el seu populisme habitual", diu Reguant. Perquè, a la pràctica, la quantitat no donaria ni per a tres dies, sempre que el consum es mantingués estable en els 20 milions de barrils esmentats.

Però el concepte de reserves petrolíferes "no és estable", explica el professor en sistemes d'energia Adi Imsirovic, de la Universitat d'Oxford. L'OCDE distingeix amb rigor entre reserves provades, probables, possibles i contingents. Les reserves provades no són una constant: són el petroli que es pot extreure de forma econòmicament rendible amb la tecnologia existent i als preus vigents.

L'OPEP va consolidar la xifra veneçolana el 2008, quan el barril fregava els 140 dòlars. El cru que s'hi extreu es ven amb un descompte d'uns 25 dòlars respecte del Brent, entorn dels 35 dòlars el barril. Algunes informacions recents de l'agència Bloomberg fins i tot han apuntat que Caracas ha arribat a enviar cru a Pequín al preu de 14 dòlars el barril. Tot plegat implica que, amb els costos actuals d’extracció i refinatge, en part per l'estat deficient de la infraestructura, i la inversió que caldria escometre per recuperar ritmes de producció anteriors, les reserves realment rendibles podrien situar-se per sota dels 100.000 milions de barrils, "menys d’un terç del total que habitualment se cita", diu també Mar Reguant.

El somni del Virrei

A això s’hi ha d'afegir la naturalesa del cru. El petroli veneçolà és extremadament pesant, ric en sofre i costós de produir. Cal diluir-lo amb nafta o gasoil i eliminar-ne el sofre amb hidrogen, un procés car que només poden assumir refineries molt sofisticades, sobretot a la costa del Golf dels EUA –Texas i Louisiana– i en algunes plantes noves a l'Índia, la Xina o el Pròxim Orient. No és casual que es vengui amb grans descomptes.

A tot aquest context s'hi ha d'afegir un altre factor que explicaria la política de Trump: es tracta del petroli de Guyana i Surinam, avui molt més rendible que el veneçolà. De fet, Trump ha buscat no només reordenar el tauler polític a Caracas, sinó assegurar l’hegemonia energètica dels Estats Units en el nou epicentre petrolier del Carib i l’Atlàntic Sud, que s'ha desplaçat de Veneçuela a aquests dos territoris. De retruc, vol allunyar la Xina de l'hemisferi, on els últims anys ha fet grans inversions, especialment al Perú, on el president Xi Jinping va inaugurar a finals del 2024 el nou port de Chancay, amb un cost de 1.300 milions de dòlars, per descongestionar el del Callao i fer-hi un hub per al comerç entre l'Amèrica Llatina i l'Àsia.

A diferència del cru veneçolà, el de Guyana és lleuger i barat d’extreure. Les descobertes al bloc Stabroek han convertit un país de menys d'un milió d'habitants en una potència emergent, si bé és cert que la seva població se n'ha beneficiat molt poc. Guyana ja produeix més de 600.000 barrils diaris i podria superar el milió abans de finals de la dècada. Surinam segueix el mateix camí, amb resultats prometedors a la seva conca marítima. El nou mapa explicaria per què Veneçuela ha deixat de ser imprescindible i per què Washington pot permetre's una política més agressiva: el petroli crític per als interessos nord-americans ja no és sota l'Orinoco, sinó davant de les costes de Georgetown i Paramaribo.

Finalment, l'afany expansionista que Maduro ha exhibit al llarg de la seva presidència sobre la regió al voltant del riu Essequibo (Guyana), on es calcula que hi ha fins a 25.000 milions de barrils, potser ajuda a explicar la veritable raó del cop de Trump. Cal tenir present que sense el petroli de Caracas l'Havana hereva de la revolució castrista podria tenir els dies comptats, i Marco Rubio entraria a l'illa on van néixer els seus pares com el nou virrei de la perla de les Antilles.