SEGURETAT

L’arsenal nuclear es modernitza

El SIPRI alerta que les armes atòmiques guanyen pes en els plans militars dels nou països que en tenen

Fa només uns mesos era impensable que un virus desencadenés una pandèmia que paralitzaria el món. Com argumenta el filòsof Toby Ord al llibre The precipice [El precipici], la humanitat no està preparada per anticipar-se a catàstrofes potencials que no tenen precedents en la memòria viva. “Fins i tot quan els experts alerten que hi ha una probabilitat significativa que passi una cosa sense precedents, ens costa molt de creure fins que no ho veiem”. Exactament això és el que passa amb el perill d’una guerra nuclear: és damunt la taula però s’imposa el “val més no pensar-hi”. Estem lluny d’eliminar aquesta amenaça, com constata l’Institut Internacional de Recerca per la Pau d’Estocolm (SIPRI), que alerta que malgrat la disminució general del nombre d’ogives nuclears al món, tots els països amb arsenal nuclear s’esforcen a modernitzar-lo.

En l’anuari que es presenta avui, aquest organisme referent en desarmament i seguretat internacional calcula que les nou potències nuclears del món -els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord- tenen en total unes 13.400 armes nuclears, una mica menys de les 13.865 que tenien al començar el 2019. Fins a 3.720 d’aquestes armes estan desplegades en forces operatives i gairebé 1.800 estan en un estat d’alerta elevat.

Washington i Moscou, que disposen del 90% de l’armament nuclear de tot el planeta, han destruït una petita part dels seus arsenals. Però el tractat pel qual es van comprometre a reduir les seves forces nuclears estratègiques l’any 2010, el nou Start, expira el febrer del 2021 i ni Donald Trump ni Vladímir Putin semblen disposats a reactivar-lo. “El punt mort en què es troba el nou Start i el fracàs el 2019 del Tractat sobre l’Eliminació de Míssils de Curt i Mitjà Abast (Tractat INF) establert el 1987 entre l’antiga Unió Soviètica i els EUA, apunta que l’era dels acords bilaterals sobre control d’armes nuclears podria estar arribant a la fi”, adverteix Shannon Kile, director del programa de desarmament nuclear, control d’armes i no proliferació del SIPRI. “La pèrdua de canals de comunicació cabdals entre Rússia i els EUA, destinats a promoure la transparència i a prevenir equívocs sobre les postures i capacitats de les seves forces nuclears, podrien conduir a una nova cursa nuclear”, alerta.

Per afegir-hi gravetat, ja no es tracta d’una cursa entre les dues superpotències. Com explica Petr Topychkanov, investigador del SIPRI, “ni els Estats Units ni Rússia ja no intenten tenir el mateix nombre d’armes nuclears perquè tenen els seus arsenals per dissuadir tercers països i perquè poden assolir els seus objectius estratègics amb armament convencional avançat”. En definitiva: “Els estats que tenen armes nuclears ja no necessiten arsenals enormes”.

Més duradores i duals

Els arsenals es redueixen, però alhora es modernitzen i, al contrari del que passava després de la Guerra Freda, les armes nuclears estan guanyant pes en els plans i doctrines militars. En mans de dirigents com Trump o Putin, els programes nuclears gaudeixen de molt bona salut. Tant Rússia com els Estats Units tenen en marxa programes per substituir i modernitzar les ogives, els míssils, els sistemes de llançament i les instal·lacions on es fabriquen les armes nuclears. La factura d’aquests programes és un secret ben guardat. “És difícil estimar-ne el cost perquè l’armament nuclear és un tema altament classificat, però no estem parlant dels pressupostos incommensurables de la Guerra Freda”, precisa Topychkanov. La modernització busca armes nuclears més duradores, precises i segures, i sobretot que es puguin llançar des de plataformes duals, és a dir, que puguin combinar armament convencional i atòmic. “Hi ha una tendència a introduir sistemes autònoms als arsenals nuclears, com el cas del vehicle submarí no tripulat rus Poseidon”, afegeix l’investigador rus.

La Xina també està immersa en una important modernització del seu arsenal nuclear, i per primer cop desenvolupa una tríada nuclear: nous míssils terrestres i marítims i avions amb capacitat nuclear. Per la seva banda, l’Índia i el Pakistan estan incrementant a poc a poc la mida i la diversitat de les seves forces nuclears, mentre que Corea del Nord continua prioritzant el programa militar nuclear com a element clau de la seva estratègia de seguretat nacional.

Per a Jordi Armadans, director de Fundipau, “el covid-19 ha mostrat radicalment que la seguretat militarista és incapaç de proveir seguretat real a les persones. És lamentable, per tant, que continuem amb l’obsessió nuclear, que, a més de tremendament perillosa (l’ús intencionat o accidental d’una arma nuclear avui seria devastador), és immensament cara i suposa un gran malbaratament de recursos”. Armadans recorda que el 2017 el moviment per la pau va aconseguir, contra tot pronòstic, l’aprovació del Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears, que hauria d’entrar en vigor a finals d’aquest any, un cop l’hagin ratificat 50 països: “Si bé les potències nuclears han intentat boicotejar-lo, no podran obviar la seva existència”.