La crisi de la soledat a la Xina

Fa unes setmanes, el polemista per excel·lència de la Xina, Ai Weiwei, va retornar a Pequín després d’anys a l’exili. Parlant amb diaris occidentals de la seva visita, va dir que a la Xina autoritària s’havia sentit més acollit que a l’Alemanya democràtica. Pels carrers de la capital xinesa, els veïns començaven converses amistoses i informals amb ell. A Alemanya, per contrast, quasi ningú el va convidar a casa a sopar durant els deu anys que va viure allà.

En els meus viatges a la Xina, jo també he viscut aquesta espontaneïtat de les interaccions socials. Quan passejo pels carrers d’una ciutat o poble xinès, sé que probablement sorgirà alguna trobada interessant. També sé, però, que jo soc només un visitant. Que la meva mirada no està marcada per la rutina de viure al país, sinó per l’excepcionalitat del viatge. I que a bona part de la població xinesa, el gran sentiment que els envaeix en el seu dia a dia és el de la soledat.

El tema surt habitualment a les converses. La majoria solen ser joves que viuen en zones urbanes. Fa uns anys, al nord-est de la Xina, una noia em va dir que feia anys que vivia a la seva ciutat i no tenia ni un sol amic. Vaig pensar que era un cas excepcional. Però cada any conec més xinesos que viuen una situació similar. Fa unes setmanes, es va fer viral que una de les apps més descarregades a la Xina es diu “Estàs mort?” i serveix per avisar els teus contactes si fa dies que no dones senyals de vida. L’economia de la soledat a la Xina creix cada any, amb restaurants oferint el plat comunitari per excel·lència, l’olla calenta, per a comensals individuals, o amb noies xineses tenint relacions amoroses amb xicots fets amb intel·ligència artificial.

Dins la roda de l'esforç infinit

La Xina és un gran poder geopolític i econòmic. Però la seva societat s’ha fragmentat. L’any 2000 un 3% de la població vivia sola, mentre que la xifra ha pujat ara al 20%. Durant les últimes dècades, més de 250 milions de persones han marxat del camp xinès en direcció a les ciutats, en la migració més gran de la història. Aquest moviment humà ha servit per industrialitzar la Xina i per alliberar les dones del control familiar. Però també ha trencat els lligams comunitaris i sistemes de cura i ajuda mútua social que havien existit a la Xina durant segles. Els fills xinesos ara marxen a viure a ciutats a desenes de quilòmetres dels pares, en un model similar al dels Estats Units –una altra societat que pateix una crisi de soledat.

Els joves xinesos urbans, a més, estan esgotats. Molts se senten dins d’una roda infinita d’esforç (l’anomenat neijuan). Treballen llargues jornades laborals per poder estalviar per comprar un pis, requisit per casar-se. Però l’economia xinesa no va com abans i tot és més car. Alguns han renunciat directament al matrimoni, el pilar social que havia aguantat l’estructura social xinesa durant segles. Els casaments a la Xina han caigut més d’un 60% des del 2013. La natalitat també ha disminuït a la meitat. Moltes dones ja no es volen casar. Els solters es compren mascotes. La majoria d’aquests joves xinesos van créixer sent fills únics. La seva soledat sembla que durarà anys.