Coronavirus, crònica d’una inacció europea

MadridL’11 de març el director de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el metge i polític etíop Tedros Adhanom Ghebreyesus, anunciava al món des de Ginebra que el covid-19 era una pandèmia. El missatge que va atrapar l’atenció del públic va ser la rapidíssima expansió de virus. Però en la seva declaració als mitjans no va ocultar que hi havia dues raons per declarar la pandèmia: “Estem profundament preocupats tant pels nivells alarmants de propagació i gravetat com pels nivells alarmants d’inacció”. Què estava passant?

El ministre de Salut de Croàcia, Vili Beros, a càrrec de la presidència dels ministres de la Unió Europea, ja havia convocat reunions extraordinàries el 6 i el 13 de febrer. En els 22 dies que van des de la reunió del 13 de febrer fins a la del 6 de març es tanca gran part del drama: la pujada extraordinària dels casos a la Unió Europea i el Regne Unit, amb la multiplicació per 100 dels infectats i l’expansió del virus a tots els països.

En els documents preparatoris de la reunió, consultats per l’ARA, es proposava als ministres respondre a tres qüestions: avaluar els mecanismes existents a la UE en vista dels reptes plantejats, eficàcia de les mesures ja adoptades en vista de la propagació i noves mesures.

Stella Kyriakides, comissària europea de Salut, exhorta, en una de la primeres intervencions, a “fer reflexions sobre les decisions relacionades amb grans esdeveniments públics i grans reunions de gent i adoptar decisions raonables respecte als seus viatges evitant les àrees afectades sempre que sigui possible”.

Aquest suggeriment de la comissària tenia sentit perquè el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties (EDCD, per les sigles en anglès) havia publicat el 3 de març un estudi segons el qual si es donava la hipòtesi número u (situacions múltiples de casos importats amb transmissió local limitada de virus) els governs havien de promoure mesures de distanciament social entre la població, subratllant la mesura d‘“evitar actes multitudinaris innecessaris”. Les autoritats havien de “valorar si és convenient suspendre aquests actes en casos excepcionals”.

Prohibició d’actes multitudinaris

La directora de l’EDCD, Andrea Ammon, que participa per videoconferència en la reunió del 6 de març, parla dels cinc nivells de la progressió del que aleshores era una epidèmia. Però, atenció, no fa cap referència a l’informe del 3 de març, en el qual es parla de la possible cancel·lació dels actes.

La pregunta sobre què ha passat entre el 6 i l’11 de març, quan el director general de l’OMS anuncia la pandèmia, és pertinent perquè en la reunió de ministres europeus de Sanitat hi participa també el director adjunt de l’OMS i director regional d’Europa, Hans Kluge, que es limita a assenyalar que Itàlia és l’epicentre de l’epidèmia a Europa. No hi va haver cap matís crític en les dues intervencions de Kluge sobre l’“alarmant inacció” a què s’havia referit el director general.

Quan, doncs, es va advertir d’aquesta “alarmant inacció”? Destaca l’exposició del ministre francès de Salut, Olivier Véran. França tenia aleshores 577 casos i 9 morts. Véran posa sobre la taula el tema del confinament, el tancament d’escoles i la cancel·lació d’actes públics: “Hem decidit suspendre els actes de més de deu mil persones i que s’hagin de notificar tota la resta d’actes massius”.

Roberto Speranza, ministre de Salut d’Itàlia, intervé per descriure les mesures de restricció total de la mobilitat al nord i sol·licita més coordinació amb regles clares.

Per la seva banda, Salvador Illa, ministre de Sanitat d’Espanya, exposa a la primera reunió a la qual acudeix l’orientació de política sanitària del govern espanyol, les quatre reunions de comitè interterritorial per analitzar l’evolució de virus i subratlla la necessitat que es mantingui el lideratge nacional en el marc de la coordinació europea, i insisteix: “No hem de subestimar el risc”.

“El virus és a Europa”

Serà Jens Spahn, ministre de Salut d’Alemanya, qui farà unes afirmacions precises sobre la situació, més enllà de les preguntes de la presidència croata. “El virus és a Europa. Amb això hem de viure. Alemanya, França i Itàlia són fins ara els països més afectats. Però altres països estaran en la nostra situació. Us demano comprensió”, apunta. Spahn critica que no estiguin presents a la reunió totes les institucions europees: “Pot semblar un petit detall, però no ho és”. Adverteix que fins ara la coordinació en matèria informativa ha funcionat, però en falta per a les mesures. “Si França i Itàlia, per exemple, adopten mesures sobre els partits de futbol, nosaltres hem de veure què fem sobre els partits a Alemanya. Si tanquen les escoles en altres països, els altres ens hem de preguntar què fem. Crec que és convenient un intercanvi en aquests temes”. I reclama més coordinació entre socis europeus: “Amb aquest virus necessitem una altra manera d’actuar”, puntualitza.

Després de la trobada, cada país pel seu compte decideix adoptar noves mesures. El ministre Spahn, amb 939 casos, cap mort i 16 altes, anuncia en roda de premsa el diumenge 8 de març, Dia Internacional de les Dones, la cancel·lació de totes les manifestacions de més de 1.000 persones.

Itàlia, que ja es perfila com la Wuhan d’Europa, cancel·la les mobilitzacions del Dia de les Dones i anuncia la prohibició per decret d’entrades i sortides de la regió de la Llombardia i 14 regions més considerades fins aleshores zones vermelles. I França, encara que no suspengués mobilitzacions del Dia de les Dones, anuncia el mateix 8 de març la prohibició de les reunions i actes de més de mil persones. Espanya -que ja té 613 casos- no adopta cap d’aquestes mesures i es mantenen les manifestacions del diumenge. El 10 de març, com ja havien fet Madrid, Vitòria, Labastida i la Rioja, el govern Sánchez suspèn els actes de més de 1.000 persones i ordena jugar a porta tancada les competicions esportives. El 25 de març Illa situava en l’última setmana de febrer l’inici del contagi.

Quan li van preguntar sobre si ja el 9 de març, quan Espanya va demanar ajuda de material a l’OTAN, es coneixia l’expansió de la pàndemia i si va ser un error celebrar “actes multitudinaris” el 8 de març i els dies previs, Illa va explicar que fins que el govern va conèixer els casos havien passat una mitjana d’entre 8 i 10 dies, període durant el qual apareixen els símptomes, els afectats van als serveis sanitaris, es fan els tests, s’obtenen els resultats i es comuniquen. “El que vam detectar la tarda-nit del 8 de març es va produir 8 o 10 dies abans i estimem que cap a l’última setmana de febrer és quan es va produir el contagi important en algunes parts del territori espanyol, en concret a la Comunitat de Madrid, i això és el que sabem”.