"Europa no ha fet res pels refugiats afganesos en anys i no crec que ho faci ara"

El Vakil, un fuster atrapat a Grècia, tem pels seus germans, que viuen a Herat

3 min
El camp de refugiats de Lesbos que va substituir Mória, l'octubre passat. A la rodona en Vakil

Barcelona"Els talibans van venir a casa dels meus pares i els van entregar un document que deia que si em trobaven em tallarien el coll. Però això no ha servit perquè Europa em doni asil”, explica per telèfon Vakil L., de 29 anys, des de la ciutat grega de Salònica. El seu “delicte”: haver participat en una comissió electoral de la seva ciutat natal, Herat, per organitzar les eleccions presidencials que es van celebrar l’any 2014.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Ja fa tres anys que viu a Grècia i per més que s’hi ha escarrassat no ha aconseguit que el govern d’Atenes el reconegui com a refugiat. El dret internacional defineix un refugiat com “una persona que està fora del seu país d’origen per por a la persecució, al conflicte, a la violència generalitzada o d’altres circumstàncies que hagin pertorbat greument l’ordre públic i, en conseqüència, requereix protecció internacional”. Però a Europa, per a la immensa majoria d’afganesos, la Convenció de Ginebra és paper mullat. Els mateixos governs que han enviat soldats a combatre al seu país es neguen a reconèixer que ells són refugiats de guerra.

Tres anys als llimbs

“Porto aquí tres anys, no tinc feina, no tinc res i començo a perdre l’esperança”, confessa el Vakil. A l’Afganistan era fuster i també va escriure dues novel·les. Va fugir de l’infern del camp de refugiats de Mória, a l’illa grega de Lesbos, que va desaparèixer engolit per les flames, i el van traslladar al nou camp sota control militar, on es va trobar amb l’equip de l’ARA. Va ser ell qui ens va esmunyir un dia de pluja dins el camp, vetat per a la premsa, i qui davant d’aquesta corresponsal va esclafar el cap a una serp d’un metre de llarg que s’havia amagat entre les tendes, molt a prop d’un lloc on jugava un grup de criatures, també afganeses. El seu cosí encara és allà, amb la dona i dos fills.

El Vakil va fugir de Lesbos després que li deneguessin dues vegades la seva petició d’asil. No volia quedar-se al camp i arriscar-se a una deportació forçosa al seu país, on està convençut que l’esperava una mort segura. Des de la Grècia continental va intentar arribar en pastera fins a Itàlia però els guardacostes grecs els van enxampar: “Em van apallissar i em van tenir un mes tancat en un calabós: tot just em van deixar anar fa uns dies”, relata.

Les polítiques europees de portes tancades l’han condemnat a una vida miserable, però almenys ell ha salvat el coll. Ara el que més l’amoïna són els seus dos germans, les dues cunyades i els sis nebots que encara viuen (o vivien) a Herat. “Fa un mes que no en sabem res. L’últim cop que hi vam parlar ni s’imaginaven que els talibans tornarien”. El seu germà gran treballava de conductor per a ONGs estrangeres, motiu suficient perquè els talibans el considerin un enemic a abatre.

“Quan vaig decidir venir a Europa no m’esperava res d’això. Pensava que tindria l’oportunitat d’estudiar i de treballar i al final m’he passat anys amagant-me només perquè no em deportessin. No han fet res pels refugiats afganesos i no crec que ho facin ara. El president de l’Afganistan ha abandonat el país i ara amb els talibans molta gent haurà de fugir, i no pot ser que Europa els tanqui la porta. Tots els refugiats vivim malament, però als afganesos ens tracten pitjor i no entenc per què: els governs europeus tenen molta responsabilitat en el que passa al meu país”.

Ara encara tem que, quan les coses es calmin, Grècia reprengui la política de deportacions, si no és directament cap a l’Afganistan, de manera indirecta a través de Turquia, un cop els talibans hagin estabilitzat un nou règim. “Espero que els governs europeus s’adonin que no podem tornar. No podem continuar així. Els afganesos no som menys humans que vosaltres”.

stats