Una anestesista a Mariúpol: "Els soldats russos van convertir l'hospital en un escut humà"
La ciutat continua assetjada i les autoritats ucraïneses intenten obrir corredors humanitaris
BarcelonaA mesura que el govern ucraïnès continua negociant l'obertura de corredors humanitaris per evacuar la població civil de Mariúpol, la ciutat del sud d'Ucraïna que té un valor estratègic per a les tropes russes, continuen emergint els testimonis de l'horror de més d'un mes de setge i bombardejos. I també els testimonis que denuncien crims de guerra a mans de les tropes russes que han envaït Ucraïna. És el cas d'Oksana Kirassova, una anestesista de l'Hospital Regional de Cures Intensives, que va ser ocupat el 10 de març pels soldats russos.
Contactada per telèfon des de la ciutat de Lutsk, a la Ucraïna occidental, on s'ha refugiat, Kirassova explica com estava treballant sense descans al centre, situat als afores de la ciutat, des de l'inici de la invasió russa, el 24 de febrer. "Hi havia molts ferits i cada cop n'arribaven més: tot el personal vivíem a l'hospital", recorda. Fins que el 12 de març les tropes russes van entrar al centre: "Acabàvem de practicar una cesària i ens van venir a avisar que els soldats havien entrat al centre i que no sortíssim del quiròfan". Explica com van fer posar tot el personal contra la paret i els van registrar: "Als homes els van fer despullar i preguntaven coses com què és l'hemofília per assegurar-se que eren personal mèdic i no soldats".
Kirassova va veure com els soldats prenien posicions a les vuit plantes de l'edifici, que va quedar totalment envoltat d'equipament militar rus: "Hi havia tancs a tots els costats i franctiradors a les teulades: no paraven de disparar des de l'hospital", afirma. Assegura que el personal sanitari no interactuava amb els ocupants: "Mai van entrar als quiròfans ni a la unitat de cures intensives i no molestaven els que portaven bata blanca". Però després de la desaparició d'un infermer a qui els soldats russos havien demanat ajuda, el personal va decidir moure's per parelles sempre. Feia dies que estaven incomunicats i només va poder pujar un moment a la vuitena planta de l'edifici per dir a la seva família que encara era viva.
La doctora no s'acaba d'explicar per què els soldats russos es van dedicar a omplir l'hospital de civils: hi traslladaven la gent dels mateixos barris que estaven bombardejant. "Els districtes 17 i 23 havien estat arrasats i s'acostaven a la gent a dir-los que aquella zona no era segura i que els portarien a un refugi a l'hospital: van convertir l'hospital en un escut humà", afegeix. I detalla que eren els mateixos soldats els que s'encarregaven de distribuir la gent dins de l'hospital, que ja no tenia ni portes ni finestres: "La gent estava tirada a terra sense menjar, calefacció ni condicions higièniques; uns voluntaris van portar aigua". "Jo no entenia per què estaven concentrant tanta gent allà i vaig tenir por".
Fossa comuna
La doctora i molts dels seus companys van demanar als soldats que els deixessin marxar: "Ens deien que no, que era massa perillós i nosaltres mateixos vèiem com les tropes russes disparaven des de l'hospital contra tots els cotxes que s'hi acostaven". "Ens deien que podíem arriscar-nos i sortir, que no ens farien mal, però «El Batalló d'Azov [el grup neonazi que participa en la defensa de Mariúpol] us dispararà»", afegeix. La doctora va ser testimoni de com els soldats russos disparaven a la gent: "Hi havia cossos a terra, i van disparar contra una voluntària de 17 anys i ens la van portar amb una ferida a l'abdomen", explica. La Creu Roja també va traslladar ferits al centre en dues ocasions, "però el nombre d'ingressos va baixar molt des que van ocupar l'hospital". Els morts els enterraven en una fossa comuna: "No sé si els meus companys també han estat enterrats allà", denuncia. "Vam córrer uns dos quilòmetres sota el foc d'artilleria: quèiem i ens tornàvem a aixecar, buscant els carrers on els combats eren menys intensos", diu.
Van tenir sort que un conductor els va deixar pujar i els va portar fora de la ciutat. "La nostra vida no tornarà a ser mai la mateixa i sempre recordarem els morts, les criatures, les dones embarassades i com el nostre hospital va ser pres com a ostatge pels suposats alliberadors russos". Ara és en un lloc segur, si és que n'hi ha algun a Ucraïna, i només espera: "Tornar a Mariúpol, la ciutat on vaig néixer, i reconstruir-la pedra a pedra, amb tot l'amor". Malgrat tot, la doctora no ha perdut l'esperança: "Ucraïna guanyarà, no en tinc cap dubte. Tenim gent meravellosa, forta i resistent i junts ho aconseguirem".
