No he esperat al 23 de febrer. He renunciat a fer coincidir les meves reflexions amb els quatre anys de l’atac de Putin. M’estimo més escriure dels orígens d’aquesta tragèdia europea. Parlaré, és clar, d’Ucraïna, i de les mirades russa i europea contemplant-la, però no pas dels plans de pau a Abu Dhabi que són la història de mai acabar. Decideixo tirar enrere i començo amb una frase del malaguanyat Aleksei Navalni. Paraules que ho diuen gairebé tot: “Acabada la guerra caldrà compensar Ucraïna pel mal provocat per la invasió de Putin”. Xifres terribles: la contracció de més del 50% del PIB; el dol per desenes de milers de morts, més de 100.000; com reparar els danys a 6,7 milions de refugiats. I com aconseguir el retorn dels més de 20.000 nens i nenes ucraïnesos segrestats per les unitats russes i tractats com a arma de guerra.
Coincideixo amb l’economista sud-coreà Ha-Joon Xang quan diu que la resposta d’Europa a les amenaces de Trump –i també a les de Putin— ha estat patètica. D’on ve aquest patetisme? ¿Per què a una potència econòmica, cultural i humanista com la Unió Europea li està costant tant desprendre’s de la càrrega de por, indignitat i desídia que arrossega? Difícil de respondre. Potser és menys complex anar als fets. Identificar i reanalitzar la primera gran ensopegada de la UE davant la primera gran amenaça de Putin: el 29 de novembre del 2013, quan faltaven només hores per a la signatura de l’acord d’associació –no pas d’incorporació— entre Kíiv i Brussel·les, l'aleshores president ucraïnès Víktor Ianukóvitx –còmplice de Putin tot i que pretenia dissimular-ho— va rebutjar el tractat que per a ell suposava l’allunyament d’Ucraïna de Rússia. La UE acabaria sortint de la paràlisi acceptant, el setembre del 2014, un tractat que naixia mort perquè, complint les exigències de Putin, no entraria en vigor fins al desembre del 2015. Un ajornament que era un forat immens, i més tenint en compte que Rússia ja s’havia annexionat Crimea i ocupava regions del Donbàs.
Cal continuar fent memòria. No passar per alt que la independència d’Ucraïna —via referèndum l’1 de setembre del 1991, que seria el detonant de l’esclat de l’URSS al cap de vuit dies— representa l’elecció de Leònid Kravtxuk, potser el president amb més suport social de la història ucraïnesa. La miopia de Brussel·les seria còmplice tant del debilitament de Kravtxuk com de la pujada al poder de Leònid Kutxma, figura de la nomenklatura soviètica que enfortiria el diguem-ne deep state que se sentia orfe. Els que ho denuncien ho paguen amb la vida, com el periodista Georgui Gongadzé. La deriva autoritària sembla tocar fons el novembre del 2004 amb l’anomenada Revolució Taronja que rep les ovacions de Brussel·les, però que no es consolida: no evita el cop del 2014 contra Crimea i el Donbàs. Putin guanya el primer assalt cap a la guerra.
Avenços insuficients
Segons dades recents del CSIS —Centre d’Estudis Estratègics Internacionals— 325.000 soldats russos haurien mort a la guerra. Des de la Segona Guerra Mundial cap potència amb pretensions imperials havia tingut tantes víctimes mortals al camp de batalla. Putin menysprea les dades del CSIS, però a Moscou alguns sectors es pregunten com pot ser que al cap de quatre anys les conquestes territorials estiguin, com assenyala el CSIS, molt per sota dels objectius militars russos anunciats el 2022? I arribats a aquest punt és inevitable preguntar-se quant de temps li queda a Putin per presentar resultats mínimament acceptables? O bé quantes conjures s’han començat a gestar al seu voltant, dins i fora del Kremlin?
