La llista de greuges recents a la Unió Europea és llarga i feixuga: la inacció davant d'un genocidi, xantatges trumpians múltiples i una deshumanització històrica de les persones migrants. A tot plegat s'hi afegeix un darrer símptoma: la “política de castell”.
Parlo de la recent reunió de líders al castell belga d’Alden Biesen, on havien de parlar d’economia i competitivitat després d’escoltar de primera mà les demandes de la gran indústria per desfer les lleis que protegeixen els consumidors davant la contaminació. Una coreografia que no ajuda a acostar la UE a la ciutadania i que reflecteix un escenari polític on grans corporacions semblen dictar el rumb global.
Ara bé, aquest dijous Politico explicava que nou països de la UE han demanat per escrit a la Comissió Europea que explori crear un fons per garantir un avortament segur i accessible a tot Europa. Aquesta iniciativa no surt d’un despatx, sinó de les activistes de MyVoiceMyChoice que han mobilitzat més d’1,2 milions de persones arreu de la UE. Com que han aconseguit més d’un milió de firmes, la Comissió està obligada a pronunciar-se. Les activistes esperen que ho faci la setmana que ve.
Quan la ciutadania s'organitza i traspassa fronteres, obliga els polítics a mirar-se al mirall. Tot i que França hagi inclòs el dret de l’avortament a la Constitució, encara hi ha països com Malta i Polònia on està criminalitzat. Aquesta iniciativa no busca fer que l’avortament sigui legal a tota la UE, sinó assegurar que les dones que han de marxar de països com Polònia per avortar ho puguin fer de manera segura i sense arruïnar-se.
Sorprenentment, el 17 de desembre, l’Eurocambra va votar a favor d’aquesta iniciativa. El text, que defineix els drets sexuals i reproductius com un "dret fonamental", va tirar endavant amb una majoria clara de 358 vots a favor, 202 en contra i 79 abstencions. Sí, el mateix Parlament que el 2025 va esmicolar el cordó sanitari contra l’extrema dreta, va demostrar que hi ha una altra majoria alternativa en favor de blindar drets en comptes de retallar-los.
La fractura del PPE
El vot va ser simbòlic, però políticament significatiu. L’Esquerra Europea, els Verds, els liberals i els socialistes van votar en bloc a favor del text, però la clau va ser la fractura del Partit Popular Europeu. Tot i haver-se aliat amb l’extrema dreta antieuropea en diverses ocasions, en aquest cas el grup va donar llibertat de vot i va quedar literalment partit pel mig: un 43% dels seus europarlamentaris van votar a favor i un 41% en contra.
Aquesta esquerda demostra que el PPE no és un monòlit i que encara hi ha sectors que es neguen a comprar sencer el marc polític de l’extrema dreta. En el cas del PP espanyol, però, la fotografia va quedar d’un color més aviat verd-Vox: tots els parlamentaris hi van votar en contra menys quatre abstencions.
La majoria que protegeix els drets humans a Europa encara existeix, però ens enganyaríem si no reconeixem que és fràgil i que es troba sota una pressió asfixiant. L’extrema dreta ja ha activat tota la seva maquinària de pressió per evitar que la Comissió escolti la demanda d’1,2 milions de persones.
Aviat sabrem si la UE encara vol ser un espai de defensa i protecció dels drets fonamentals o si hem tornat a la política del castell.
