Guerra cultural al Regne Unit pels militars caiguts al camp de batalla

LondresJa fa tres setmanes ben bones, des del 23 d'octubre, que Rudolph Champagnie, de 67 anys, planta la seva taula de la Royal British Legion al vestíbul de l'estació de Liverpool Street, la de més trànsit de Londres: hi passen almenys 260.000 persones diàries. Des de les 06.30 hores, i fins a les 18.00, ell i les voluntàries que l'acompanyen aprofiten l'allau dels passavolants per vendre el seu producte. Es tracta de la red poppy (la rosella vermella) en tota mena de formats imaginables: pins, punts de llibre, creus, polseres o la rosella de paper més tradicional. L'any passat el Rudolph, excaporal de l'exèrcit britànic, va fer el mateix. I també l'anterior. En fa tants que ho fa que, de fet, li costa recordar quants. "Més de quinze, segur!", diu a l'ARA.

Aquest diumenge el Regne Unit celebra el que es coneix com a Remembrance Sunday (Diumenge del Record), la jornada en què s'honoren els veterans de les forces armades britàniques, i en què es recorden les víctimes dels seus exèrcits en totes les guerres. L'acte té l'origen en l'armistici de la Primera Guerra Mundial (11 de novembre del 1918). I el símbol de la red poppy arrenca del poema In Flanders fields (1915), del metge canadenc John McCrae, que descrivia les roselles que creixien sobre les tombes dels soldats morts. Inspirada per aquests versos, la nord-americana Moina Michael va començar a portar-ne una com a símbol de record. I el 1921 la Royal British Legion (RBL) va adoptar la rosella vermella per recaptar fons per als veterans. L'any passat se'n van distribuir més de 30 milions, segons dades de la RBL. I el 2023 la crida va recaptar quasi 50 milions de lliures.

Però el Diumenge del Record s'ha convertit en els últims anys en el Diumenge del Retret, un episodi més d'una guerra cultural entre posicions progressistes i inclusives i d'altres de conservadores i ultraconservadores en relació amb la història de l'Imperi Britànic. "Cal descolonitzar-lo", en diuen uns; dir això és un "insult als nostres caiguts", en diuen els altres. Tot plegat, un símptoma del debat polític latent i calent sobre quina és la veritable identitat nacional britànica.

Aquest any el detonant de la periòdica polèmica ha estat la fotografia que l'actor Mark Rylance –Oscar al millor secundari per El pont dels espies (Steven Spielberg, 2016)– va pujar fa uns dies al seu compte d'Instagram lluint una rosella blanca (white poppy), el símbol amb què l'organització Peace Pledge Union (PPU) promou una expressió d'homenatge diferent de la tradicional. Les roselles blanques, campanya que va començar el 1933, volen representar el record de totes les víctimes de les guerres, tant civils com militars, així com l'oposició als conflictes armats i el compromís amb la pau.

Una provocació de color blanc?

Al difondre's la imatge de l'actor a les xarxes, els mitjans més conservadors –des de GB News fins al Daily Telegraph o el Daily Mail– van començar a publicar un seguit d'articles per denunciar la suposada ofensa i hipocresia de Rylance. "La rosella blanca és un cop de puny a l'estómac, que menysprea el record de les tropes que van pagar el sacrifici suprem", es llegia en un text molt dur al Telegraph, del coronel Hamish de Bretton-Gordon. I seguia: "El Mark està molt content d'acceptar diners per actuar en una pel·lícula [bèl·lica] com Dunkerque, però després escup a la cara dels veterans que encara serveixen portant una rosella blanca".

¿És realment una provocació dur-la? Una altra de les voluntàries de la paradeta de Liverpool Street, Pauline Corrigan, diu que no: "Jo no ho veig així, és una altra manera de recordar. I mentre es recordi, n'hi ha prou".

Dur la rosella blanca –o no dur la vermella– no surt de franc. No hi ha cap presentador de televisió de la BBC que no l'exhibeixi, i quan no ho han fet els han plogut els insults i els retrets, com és el cas de Jonathan Ross, còmic, escriptor i crític de llarga trajectòria. Els que no en porten cap destaquen davant de les càmeres, ja que lluir-la és la normalitat. També és el cas de la periodista i presentadora d'ITV Charlene White, una de les primeres persones que va denunciar els abusos "racistes i sexistes" que va patir perquè, "en nom de la neutralitat informativa", va decidir no aparèixer amb el símbol, encara que el seu pare va servir a les forces armades. El primer atac el va patir el 2013. L'últim, el 3 de novembre, poc després d'intervenir en el programa Loose women. Durant més d'una dècada ha mantingut el mateix principi tot i els insults, que també s'han mantingut.

La pressió social sobre les personalitats públiques ha posat en problemes, aquesta mateixa setmana, el ministre de Justícia i viceprimer ministre, David Lammy. No duia la rosella a l'inici del debat de dimecres passat als Comuns, i les xarxes l'hi van recordar, tot i que també, des d'alguns perfils, es va defensar que no hi ha cap obligació d'aparèixer amb la red poppy. Però si el número dos del govern no el duu en aquesta època de l'any, és com si passegés despullat per Westminster.

Apropiació del símbol

Per què hi ha tanta pressió social? La sociòloga Katy Sian, de la Universitat de York, sosté que "no portar la rosella vermella s'ha arribat a equiparar amb rebutjar els valors britànics", sobretot en el cas de les persones de color negre. I Lammy i Charlene White ho són. El símbol se l'ha apropiat l'extrema dreta de Gran Bretanya Primer o del Partit Reformista, de Nigel Farage, i l'han convertit en un emblema de la seva idea d'aquests valors, que s'oposen a tot allò que consideren "una amenaça cultural o identitària": des de la immigració fins a moviments com el Black Lives Matter. I quan el grup Peace Pledge Union distribueix les seves roselles blanques –poc més de 200.000 l'any passat: al centre de Londres costa molt veure una parada per comprar-ne una– i denuncia que la commemoració oficial "blanqueja" el passat colonial del Regne Unit i exclou les víctimes de les guerres imperials, se li tiren a sobre.

La mateixa apropiació denuncia l'historiador David Olusoga, de la Universitat de Manchester, que parla de la "memòria selectiva" que promou la poppy vermella: "Recorda els morts britànics, però oblida els milions de combatents de les colònies que van lluitar sota la Union Jack". D'acord amb les seves paraules, la campanya del Remembrance Day ha esdevingut "una litúrgia cívica de l’Imperi", on el patiment dels altres "queda silenciat". I l’escriptor Kenan Malik hi afegeix que la red poppy ha passat de ser un símbol de dol a "una prova de lleialtat nacional", especialment després de la Guerra de l'Iraq, quan criticar-lo equivalia a ser antipatriota.

L'últim veterà supervivent de la Primera Guerra Mundial, Harry Patch, que va morir el 2009, no sentia gaire connexió amb el Diumenge del Record. "És només espectacle", va escriure a les seves memòries. Potser per això, tots els espectadors dels partits de la Premier League d'aquest cap de setmana veuran el símbol a les samarretes dels seus equips. L'any 2000, era impensable.