Arthur Dénouveaux: "Hi ha tants joves com fa deu anys que volen ser terroristes i estan disposats a actuar"

ParísArthur Dénouveaux era un dels espectadors del concert del grup Eagles of Death Metal a la sala Bataclan de París quan es van produir els atemptats jihadistes el 13 de novembre del 2015. No va resultar ferit físicament, però com la majoria de supervivents, en va patir les conseqüències psicològiques. Dénouveaux és president de l'associació de víctimes dels atemptats Life For Paris i aquest dijous participarà als actes solemnes de commemoració del desè aniversari dels atemptats.

Fa 10 anys del pitjor atemptat que ha viscut mai França. Vostè era a la sala Bataclan quan van irrompre els terroristes.

— Han passat 10 anys, però els records de l’atemptat són molt vius, molt frescos. Ho torno a veure tot, i crec que és igual per a totes les víctimes amb qui n’he parlat. En canvi, també sabem que hem fet moltes coses. Ens hem fet tractar, hem estat indemnitzats, hem anat davant la justícia. Ara s'ha construït un memorial i aquesta és la idea: sempre viurem amb el record del 13 de novembre, però la data cada vegada queda més lluny. La gran lliçó d'aquests 10 anys és que els records de l'atemptat queden, però som capaços de viure amb ells.

L'associació de víctimes que vostè presideix, Life For Paris, desapareixerà després de les commemoracions d'aquest 13 de novembre. És un gest necessari per girar full?

— Sí, l’associació ja ha complert els seus objectius i es pot dissoldre. Fins i tot diria que s’ha de dissoldre. Quan ets víctima, intentes deixar de ser-ho i poder dir “he estat víctima” i no “soc víctima”. Això no ho pots fer si mantens una associació de víctimes activa, perquè no pots dir “ja no vull ser víctima” i alhora tenir una associació. Fa dos anys que en parlem i la dissolució es farà efectiva el vespre del 13 de novembre, després de la inauguració del memorial, que és l’últim gest que necessitàvem.

Què ha estat el més difícil d'aquests 10 anys?

— Hi ha moltes coses difícils. Per començar, reconèixer que jo era víctima va ser dur. Vaig pensar que era testimoni fins que el meu cervell em va recordar que no estava bé. Després hi ha hagut coses molt estranyes, com les falses víctimes. És molt dur descobrir que hi ha falses víctimes, que hi ha gent que, per diners, és capaç de fer-se passar per allò que tu detestes i que tu estàs obligat a ser. I també, els suïcidis. L’any passat, un dels pilars de la nostra associació es va suïcidar [el dibuixant Fred Dewilde]. Semblava que estava bé, havia escrit llibres... La mort que ronda permanentment és una cosa a la qual no ens hauríem d’acostumar. I és difícil.

Com es reconstrueix un després d'una experiència tan traumàtica?

— Crec que no hi ha bones receptes per reconstruir-se. El camí és molt individual. Però hi ha algunes coses que funcionen: la primera és unir-se, perquè junts som més forts i més lúcids. Com que ningú sap realment què fer amb una experiència així, compartir-ho ajuda a avançar una mica. La segona és recolzar-se en les institucions –la medicina, el fons d’indemnització, la justícia–, que estan fetes per protegir-te, i que ho fan bé. Això també et reconcilia amb l’estat i la societat, perquè penses: “L’estat em va fallar aquella nit, no va aconseguir protegir-me, però després n’hi ha d’altres que m’han ajudat a reparar-me.” Després hi ha una part que depèn només de tu: on trobes les teves pròpies forces per anar a millor.

Diu que l'estat francès va fallar aquell 13 de novembre. S'ha avançat prou per frenar el terrorisme jihadista?

— Encara avui, segons diu l’estat, hi ha tants joves com abans que volen ser terroristes i estan disposats a actuar. Fa trenta anys que vivim en una mena d’estat d’emergència amb policies patrullant, i això l’estat no ho ha resolt. Per tant, sí, l’estat ha fet coses, però li costa respondre a les qüestions que requereixen temps, perquè el personal polític canvia cada tres, quatre o cinc anys. I és difícil abordar els problemes de la radicalització.

Però hi ha hagut alguns avenços en la matèria, com un millor control dels imams i les mesquites per evitar la radicalització.

— Crec que l'estat està fent coses que sap fer en matèria de justícia, de policia i dels serveis d'intel·ligència. Això ja és molt. Ja no hi ha grans atemptats, la policia els atura abans de passar a l'acció. Però s’han atacat els símptomes de la malaltia, no la malaltia mateixa. Després dels atemptats, el primer ministre d’aleshores, Manuel Valls, va pronunciar aquella frase terrible que crec que encara ens fa mal avui: “Comprendre o explicar ja és excusar.” És a dir, ens deia que l’enemic és “incomprensible” i que només cal evitar que torni a atemptar, però dient això s'intenta desactivar les causes de la seva violència, i això continua sent un gran problema avui. A França ens costa molt parlar d’aquests temes, que a més barregen religió i laïcitat –un debat que és inflamable per naturalesa–, i per això costa avançar.

Salah Abdeslam, l'únic membre viu del comando dels atemptats del 13 de novembre, ha expressat la voluntat d'entrevistar-se amb víctimes. Pot servir d'alguna cosa?

— Crec que cal precisar molt bé per què i amb quina finalitat, i que les expectatives de totes dues parts siguin les adequades. Perquè una de les coses que vam veure al judici és que aquests terroristes tendeixen a parlar en termes d’ideologia més que d’ells mateixos. Llavors, es pot fer justícia restaurativa amb una ideologia? Amb algú que considera que té la raó?

A vostè li agradaria parlar amb ell cara a cara?

— Sincerament, no tinc cap problema amb asseure’m davant d’ell. Però si el tingués davant, no sé ni què li diria. Evidentment, podria explicar-li el meu camí, les meves dificultats després de l'atemptat... però no espero res d’ell. Si ho fes, seria en certa manera per ell, no per mi.

Ha tornat a la sala Bataclan després de l'atemptat?

— Sí, hi vaig tornar a principis del 2016 per visitar-la. Vaig trigar temps en tornar a un concert, però ara hi vaig amb certa regularitat. Hi torno sense por, però no he tornat mai exactament al lloc on era aquella nit. Sempre ha estat un orgull que la sala pogués reprendre la seva vida d’abans de l'atemptat. Era important. Per a les víctimes, tornar-hi és una manera de demostrar que ens en podem sortir.