De la II Guerra Mundial a Trump: els fracassos d'Europa per aconseguir la independència militar

Brussel·lesEl retorn de Donald Trump a la Casa Blanca i les constants amenaces contra els aliats europeus de l'OTAN han fet revifar el debat sobre la dependència militar de la Unió Europea respecte als Estats Units. Els dirigents comunitaris parlen insistentment d'autonomia en matèria de defensa, i es preveu que sigui un dels temes centrals de la Conferència de Seguretat de Múnic que ha començat aquest divendres. Fins i tot creixen les veus favorables a un organisme similar i paral·lel a l'Aliança Atlàntica d'arrel estrictament europea. Ara bé, tot i que és un anhel que ve de lluny, des del final de la Segona Guerra Mundial, no ha acabat de fructificar mai.

El primer intent, i el més ambiciós, es va produir just després de la creació de l'OTAN, en què els Estats Units i bona part dels socis europeus es van unir contra l'expansió de la Unió Soviètica. El fet que l'Aliança Atlàntica estigués controlada de facto pel Pentàgon va animar als membres de l'aleshores Comunitat Europea del Carbó i l'Acer a voler crear la Comunitat Europea de la Defensa.

Els governs dels estats que formaven el projecte europeu ja havien acordat crear l'organisme el 1952, però alguns aliats hi presentaven reticències, com França i Itàlia, i a última hora París es va fer enrere. França és gelosa de la seva autonomia militar i històricament s'ha mantingut contrària a cedir competències a Brussel·les en defensa. És l'únic país de la UE que té arsenal nuclear i també l'únic aliat de l'OTAN que no forma part del programa nuclear de l'Aliança.

Juraj Majcin, analista del think tank europeu EPC, explica a l'ARA que la reculada de França es va deure a dos motius principals: la mort de Ióssif Stalin, que es veia com la fi de l'URSS més expansionista, i l'inici de la Guerra de Corea, que desviava el focus i el potencial perill que suposava el conflicte entre el bloc capitalista i el comunista fora del continent europeu. A més, l'expert recorda que França es trobava en un moment de debilitat per la crisi de la Quarta República i que estava desenvolupament capacitats nuclears que no volia compartir amb la resta de països europeus.

Atrapats en l'estat nació

D'altra banda, el doctor en història de la Universitat de Barcelona Xavier Hernández Cardona apunta que la manca d'una unió en defensa a escala europea i la dependència respecte al Pentàgon és conseqüència del "fracàs" dels socis europeus a l'hora de crear un "supraestat nació". "Els estats membres s'han mostrat refractaris a cedir competències, i la tendència actual és un auge del nacionalisme dels estats nació", apunta l'expert.

En tot cas, l'investigador de l'EPC matisa que la Comunitat Europea de la Defensa tampoc hauria sigut completament independent. Els seus tractats preveien una "coordinació" amb l'OTAN, que ja s'havia creat i es trobava sota comandament estatunidenc.

L'Eurocorps

Més enllà de França, que és la principal potència militar de la UE i sempre ha pressionat per guanyar autonomia, el conjunt dels aliats europeus també han fet petits passos cap a una unió militar durant les últimes dècades. Amb el final de la Guerra Freda, París i Berlín –més endavant s'hi van sumar més socis– assumeixen que la presència militar dels Estats Units a Europa es reduirà i creen l'Eurocorps, un cos d'acció ràpida que podria arribar a sumar 60.000 efectius en cas d'emergència. Ara bé, està sota comandament de la UE, però també de l'OTAN.

En el mateix context, poc després de la caiguda del Mur de Berlín s'inclou un primer marc legal de política militar conjuntat als Tractats de Maastricht de la UE el 1992. Les primeres operacions conjuntes del bloc europeu no van arribar fins al 2003 i, ja amb la creació de l'Agència Europa de Defensa, es va incrementar la coordinació i cooperació de les capacitats militars dels estats membres.

Els últims anys, amb Josep Borrell al capdavant de la cartera d'Exteriors i Defensa de la UE, Brussel·les va intentar crear una mena d'exèrcit europeu que va quedar en gairebé no res, més enllà d'unes altres forces europees d'acció ràpida. També va impulsar les primeres mesures d'estratègia d'indústria bèl·lica unida i, l'any passat, el bloc europeu va començar a desplegar el pla del Gran Rearmament, que també inclou diverses iniciatives conjuntes, sobretot en matèria de finançament per incrementar les capacitats armamentistes.

L'actual comissari europeu, Andrius Kubilius, està pressionant cada vegada més per avançar cap a l'autonomia militar. L'última proposta de l'exprimer ministre lituà és crear unes forces armades conjuntes a escala de la Unió Europea i, per exemple, substituir els 100.000 efectius estatunidencs que hi ha en bases d'arreu del continent europeu. També proposa crear un Consell de Seguretat de la UE que inclogui aliats molt propers, com el Regne Unit –la segona potència militar europea–, Noruega –clau en la seguretat de l'Àrtic– i la Comissió Europea i el Consell de la UE, l'organisme comunitari que representa els estats membres.

Tot i les declaracions de Kubilius, que té el suport d'alguns estats com Espanya, aquest no és a hores d'ara el consens general. La mateixa cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas, va descartar la setmana passada fundar un organisme militar europeu paral·lel a l'OTAN. I, de fet, és la posició de bona part dels països de l'est d'Europa, els que se senten més dependents de la protecció del Pentàgon i temen més l'expansionisme de Rússia.

Sigui com sigui, l'autonomia en defensa és ara un dels grans debats de la UE. Aquesta setmana, precisament, s'ha celebrat un Consell de la UE de Defensa, una trobada de ministres de Defensa de l'OTAN i la Conferència de Múnic. Un dels principals temes que ha sobrevolat les reunions ha tornat a ser com es pot avançar cap a l'anomenada independència militar d'Europa.