Un segle després d'una lrlanda trencada, el nord i el sud valoren la unificació

LondresA finals del passat 2025 s'ha commemorat el centenari de l'acord que va consolidar la partició d'Irlanda, assumint com a frontera permanent la línia provisional fixada el 1920, i que va donar com a resultat vint-i-sis comtats al sud i sis al nord. Coincidint amb l'efemèride s'ha publicat el llibre For and Against a United Ireland, dels periodistes i escriptors Sam McBride i Fintan O'Toole. El primer, del nord, és l'editor de The Belfast Telegraph. El segon, del sud, un molt prestigiós columnista de The Irish Times.

Tots dos han explicat recentment a Londres, davant un grup de corresponsals estrangers, entre els quals aquest cronista, per què han escrit un llibre que defensa, alhora, dues posicions completament oposades sobre la possible unificació irlandesa. De fet, cap dels dos no es mostra ni a favor de la unificació ni de l'statu quo actual. L'exercici pot semblar paradoxal, però McBride i O'Toole ho han reivindicat com a via per entendre un debat que ja no és especulatiu, sinó un horitzó "probable" en un termini raonable. "No som polítics, ni activistes, ni estem fent campanya", va subratllar McBride. "Intentem aconseguir una certa objectivitat a través d'un mecanisme molt poc neutral: ser completament partidistes, però en direccions exactament oposades".

McBride va descriure el mètode amb una metàfora jurídica: "Em vaig imaginar com un advocat penalista que ha de construir el millor argument possible per a un client i, després, fer exactament el contrari". L'objectiu, deia, és demostrar que "hi ha dues posicions molt creïbles", i que la política irlandesa necessita una cultura de debat menys visceral. "A Irlanda hem passat massa temps matant-nos o, com a mínim, cridant-nos. Respectar el teu oponent, encara que creguis que s'equivoca del tot, és una cosa que el món està perdent".

O'Toole, per la seva banda, va reivindicar el paper del periodisme per fer comprensibles qüestions que sovint s'encallen en l'acadèmia. "Si una cosa fem bé els periodistes és traduir grans debats perquè siguin comprensibles". I va recordar la singularitat del marc polític actual: des del 1998, el Regne Unit ha acceptat en un tractat internacional que part del seu territori pot deixar de ser-ho de manera pacífica. Però això no fa que la reunificació sigui "simple".

Una factura difícil de calcular

En el fons, les lliçons del Brexit, i el caos desfermat al Regne Unit arran d'un referèndum molt mal preparat pel govern de David Cameron, plana sobre el text. Tots dos coincideixen que l'Acord de Divendres Sant va transformar profundament la concepció de la sobirania i de la identitat a l'illa. "És un dels pocs casos on un país reescriu la Constitució per treure-hi una reclamació territorial", va recordar O'Toole. El nou text parla d'"unir tots els qui comparteixen l'illa d’Irlanda, en tota la diversitat d'identitats i tradicions".

Una diversitat que avui és encara més marcada que fa tres dècades: col·lapse del catolicisme com a identificador nacional, referèndums sobre el matrimoni igualitari i l’avortament, i el fet que "el 20% de la població de la República hagi nascut a l’estranger". Per això O'Toole planteja una pregunta que considera central: "Qui decidirà en un futur referèndum?". No només unionistes i nacionalistes, sinó una franja creixent de ciutadans amb identitats múltiples: "El meu passat és a Polònia o Nigèria; digueu-me per què la unitat és bona per als meus fills?".

Els obstacles, insisteix O'Toole, són de naturalesa identitària i econòmica. "Hi ha encara una majoria –tot i que és una situació fluida– de ciutadans d'Irlanda del Nord que no volen formar part d'una Irlanda unificada". D'acord amb les enquestes més recents, només entre el 30 i el 34 % dels habitants de la província hi estan d'acord. A la república, els partidaris se situen per sobre del 60%. Alhora, "Irlanda del Nord és molt cara de mantenir… Londres hi envia cada any entre 11.000 i 12.000 milions de lliures". El càlcul d'integrar aquesta despesa en el pressupost irlandès és, admet, "immens" i un factor que podria retreure, fins i tot, els més convençuts.

McBride va posar xifres al debat, citant dos corrents acadèmics que arriben a conclusions diametralment oposades. "John D. Fitzgerald i Edgar L. Morgenroth parlen d’uns 20.000 milions d’euros addicionals a l'any durant vint anys", mentre que altres economistes, com John Doyle, rebaixen la factura a "uns 2.500 milions anuals, que disminuirien amb el temps". I conclou: "No sabem quina és la xifra correcta. El que sí que sabem és que la reunificació alemanya va costar molt més del previst inicialment".

Però els diners no només són una de les grans incògnites de la possible reunificació. El comportament futur del Regne Unit n'és una altra. Fintan O'Toole adverteix que hi ha massa incògnites per donar res per segur. "Els nacionalistes irlandesos més durs, que odien la Gran Bretanya, diuen de sobte que Londres es comportaria magníficament. Però no és tan simple". Un govern britànic podria optar per una transició "llarga i generosa" o, en un clima polític deteriorat, per una ruptura "caòtica". "No és impossible imaginar Nigel Farage com a primer ministre", va ironitzar.

No cal assumir la victòria al sud

Malgrat les enquestes, els dos autors consideren que el resultat d'un possible referèndum no només depèn del nord. "És un error assumir que la República votaria a favor sense dubtar", va alertar O'Toole. Un estat unificat "no seria la República d'Irlanda amb sis comtats afegits, sinó un país nou".

McBride hi afegeix un advertiment més contundent: la seguretat. "Hi ha el doble de paramilitars lleialistes en temps de pau que soldats a l'exèrcit irlandès", va dir. Recorda que ell va créixer "amb l'exèrcit als carrers i assassinats gairebé diaris", i adverteix que l'Estat irlandès no està preparat per afrontar un repunt de la violència. "L’exèrcit irlandès no pot imposar la seva voluntat com podia fer-ho l'exèrcit britànic". I il·lustra la fragilitat amb un detall: "Quan escrivíem el llibre, només una de les tres naus de la marina podia operar, i no tenia el canó en condicions".

També alerta del pes dels mites de sacrifici, tant en el republicanisme com en l'unionisme: "A Irlanda, gent que sabia que perdria militarment va decidir lluitar igualment. Això és venerat a totes dues tradicions". I afegeix que veure la policia irlandesa patrullant barris protestants de Belfast seria "una perspectiva completament diferent".

Amb tot, McBride reconeix que el "moment Brexit" va activar urgències en el nacionalisme –"alguna cosa impensable acabava de passar i tocava pensar en la unitat"–, però insisteix que ara no hi ha majoria per a la unificació i que Londres no té cap pressió per convocar un referèndum. Sense una preparació detallada, diu, el debat resta en un no man’s land estèril. O'Toole coincideix que "2030 no sembla responsable" com a data per a un referèndum, i demana un procés compartit entre Londres i Dublín per evitar "repetir el Brexit".

Malgrat totes les cauteles, els dos autors conclouen que el debat ja és inevitable i que cal afrontar-lo sense ingenuïtats ni dogmes. "Jo mateix no hauria escrit aquest llibre fa uns anys; hauria semblat ridícul", admet McBride. Però ara, rebla, la conversa és oberta, urgent i, sobretot, "necessàriament gradual i planificada".