19/11/2015

Hollande, president en guerra

2 min

“El 16 de novembre quedarà com el dia en què François Hollande es va transformar en un falcó”, sentenciava un periodista de Le Monde després del discurs del president francès davant l’Assemblea Nacional. “Els últims tres anys hem assistit a la transformació d’un polític de carrera que no tenia cap coneixement de política internacional -especialment del Pròxim Orient- en un comandant en cap que no dubta a enviar míssils guiats o forces especials a eliminar objectius en països llunyans”, resumeix l’expert del Cidob Francis Ghilès.

Hollande era el president dels sobrenoms més humiliants -alguns adjudicats des del seu propi partit-, “l’amic del sí-sí”, el “Senyor Bricolatge”, “el líder de l’esquerra tova”. El seu fill el definia en una entrevista com un polític a qui no li agrada el conflicte. Però, avui, Hollande és el cap d’un estat que es declara “en guerra”. La metamorfosi a la retòrica i l’acció militar ha sigut gradual. Des de la guerra que França va acabar emprenent en solitari a Mali el gener del 2013 -quan la UE va deixar Hollande sol en la seva intervenció contra el jihadisme que avançava cap a Bamako- fins a la decisió d’intervenir militarment contra l’Estat Islàmic a Síria, que l’ha convertit en el principal aliat de Barack Obama en la lluita aèria contra l’EI.

La fragilitat de la política exterior francesa ha sigut colpejada al cor de París. França ha sigut el país de la Unió Europea més bel·ligerant contra el jihadisme. El país que, des d’un primer moment, es va posicionar més clarament a favor de l’opositora Coalició Nacional Siriana, que es va alçar contra Baixar al-Assad. París va demanar, de seguida, la caiguda del president sirià, acusant-lo de “crims contra la humanitat”. El 13 d’agost del 2013, Hollande es va tornar a quedar sol, disposat a castigar militarment Al-Assad per haver atacat la seva població amb armes químiques. Ni el president Obama ni el primer ministre britànic, David Cameron, van aconseguir el suport del seu Parlament per a aquesta intervenció. Hollande, no l’havia demanat.

Dilluns la retòrica del president francès recordava la d’un George W. Bush anunciant que els Estats Units havien sigut atacs i que el seu govern es disposava a obrir una guerra contra el terror que ens ha portat fins aquí, després dels atemptats contra les Torres Bessones, l’11 de setembre del 2001. Aquest cop és Hollande qui demana “una gran coalició internacional” per lluitar contra el terrorisme. Però Rússia, França i els Estats Units tenen interessos i objectius diferents a Síria. Encara cal veure quina resolució pot sortir del Consell de Seguretat de l’ONU, i la solidaritat de mitjans que ha reclamat als seus socis de la Unió Europea dependrà de com París negociï amb cadascuna de les capitals.

Cada vegada hi ha més veus a França que qüestionen la política exterior del govern. Després de la retòrica de la fermesa, arriba l’hora de l’estratègia, de calcular molt bé el cost i les conseqüències d’una intensificació dels bombardejos.