Mor l'expresident francès Jacques Chirac

ParísL’expresident francès Jacques Chirac ha mort aquest dijous als 86 anys. Retirat de la vida pública, l’ex cap d’estat vivia gairebé reclòs en un apartament de la capital francesa que, segons alguns mitjans francesos, li havia prestat el seu amic François Pinault, president honorari del conglomerat Kering. La salut de l'expresident s'havia deteriorat a partir del 2007 a conseqüència d'un accident vascular cerebral que va tenir dos anys abans, durant el seu segon mandat presidencial.

Al març l’antic president del Consell Constitucional francès i gran amic de Chirac, Jean-Louis Debré, confessava en declaracions al diari 'Le Monde' que les converses amb ell resultaven cada vegada més difícils, símptoma dels greus trastorns neurològics que sembla que patia, tot i que la família sempre s’ha mostrat reticent a parlar-ne.

Fundador del partit conservador Reagrupament per a la República (RPR) i impulsor d’Unió per a un Moviment Popular (UMP), avui rebatejat Els Republicans, Chirac va ser alcalde de París entre el 1977 al 1995, càrrec que va propulsar-lo al Palau de l’Elisi. És allà on la seva carrera política va arribar al seu màxim apogeu, presidint el país durant dotze anys seguits, del 1995 al 2007. Un dels moments forts del seu pas per l’Elisi és poc després d’haver-hi entrat: el juliol del 1995, Chirac reconeix la responsabilitat de l’estat francès en la deportació de jueus durant la Segona Guerra Mundial, i es converteix així en el primer president francès a fer-ho.

Un altre moment històric que va marcar el seu mandat és quan es va haver d’enfrontar en la segona volta de les eleccions presidencials del 2002 al president del partit ultradretà Front National, Jean-Marie Le Pen. Dies abans dels comicis, Chirac va refusar participar en el tradicional debat televisiu entre els dos candidats justificant que “davant la intolerància i l’odi” no es debatia.

El seu passatge presidencial va ser el colofó d’una trajectòria política amb alts i baixos. El 1967 Chirac va entrar per primera vegada a les altes instàncies de l’administració francesa, i es va convertir en el benjamí del llavors govern dirigit pel primer ministre Georges Pompidou, sota la batuta del president Charles de Gaulle. Un any més tard, el maig del 1968, la seva carrera política agafaria embranzida. Llavors secretari d’estat d’Ocupació, l’alumne de la prestigiosa Escola Nacional d’Administració francesa, d’on surten pràcticament tots els alts funcionaris, va tenir un paper crucial en la negociació dels Acords de Grenelle, entre el govern i els sindicats, malgrat que els pactes no van posar fi a la crisi social.

Amb 36 anys, Chirac va iniciar així una llarga carrera ministerial que el va portar a ser el primer ministre del president Valéry Giscard d'Estaing. Les relacions entre els dos homes, però, van ser sempre complicades. Chirac va desistir d’entendre’s amb Giscard d’Estaing el 1976, quan va decidir entregar-li la dimissió. L’expresident, però, es va venjar d’ell durant la segona volta de les eleccions presidencials del 1981, quan Giscard d’Estaing es va enfrontar a les urnes contra François Mitterrand. Jacques Chirac va refusar llavors donar una consigna de vot a favor de Giscard d’Estaing, com es fa sovint en aquests casos pel candidat més pròxim, de manera que va permetre la victòria presidencial del socialista. Però la desfeta de l’esquerra en les eleccions legislatives del 1986 va obligar Mitterrand a instaurar el primer govern de cohabitació, i va triar Chirac com a primer ministre per enfonsar la seva popularitat. Considerat com un dels pocs homes polítics sovint elogiat pels francesos, Chirac també era popular pel seu bon humor i el seu aspecte alegre.

Una de les seves últimes aparicions públiques va ser el 2014, per assistir al llurament dels premis per a la prevenció de conflictes de la fundació que porta el seu nom, al Museu de Quai Branly de París. Mig somrient, caminant amb l’ajuda d’una mangala, Chirac va presidir l’acte al costat de la seva esposa, Bernadette; del també expresident François Hollande, i de l’ex primer ministre Alain Juppé, el preferit de Chirac per succeir-lo a l’Elisi.

Precisament, Chirac va protagonitzar amb Hollande un moment televisiu sucós que mostra el complex filat del món polític. Durant una visita oficial en una exposició al museu que porta el nom de Jacques Chirac a Sarran, al departament de la Corrèze, l’antic cap d’estat va dir davant les càmeres que votaria a favor de François Hollande en les eleccions presidencials del 2017, si no era que es presentava com a candidat dels conservadors Alain Juppé. Unes declaracions molt comentades en l’esfera político-mediàtica francesa i que clarifiquen, una vegada més, la seva mala relació amb el també expresident Nicolas Sarkozy, candidat a les primàries del centredreta per als comicis d’ara fa dos anys. En el segon volum de les seves memòries publicat el 2011, titulat 'Le temps présidentiel', Chirac ja va criticar durament a qui un dia va ser el seu ministre de l’Interior i que va acabar succeint-lo a l’Elisi el 2007.