Europa
Internacional 02/05/2021

París acaba amb el santuari francès de les Brigades Roges

Detenen set terroristes reclamats per Roma des dels anys 80

3 min
Aldo Moro, durant les setmanes que va estar segrestat per les Brigades Roges, el 1978

MilàEl 17 de maig del 1972 al matí, el comissari Luigi Calabresi es va acomiadar de la seva dona, embarassada del seu tercer fill, i va sortir de casa per anar a la comissaria de Milà on treballava. Va saludar el porter de l’edifici i va caminar cap al seu vehicle, un Fiat 500 blau aparcat a la vora. Mentre obria la porta, dos trets a l’esquena i un al clatell van posar fi a la seva vida. Tenia 34 anys.

Els terroristes havien posat preu al seu cap a conseqüència de les seves investigacions per l’atemptat a la plaça Fontana de Milà el 1969 i després de la mort en estranyes circumstàncies de Giuseppe Pinelli, un activista anarquista que va morir al caure de la quarta planta de la comissaria on l’interrogaven.

Ovidio Bompressi i Leonardo Marino, militants de Lotta Continua, grup d’extrema esquerra vinculat a les Brigades Roges, van assassinar el comissari. El fundador de l’organització, Adriano Sofri, i el seu braç dret, Giorgio Pietrostefani, van ser considerats els cervells de l’operació. Després de dos anys de presó, aquest últim va sortir en llibertat el 1999 i va fugir a França.

L’any 2000 Pietrostefani va rebre la condemna definitiva, però París no va acceptar-ne mai l’extradició. Fins ara. Aquesta setmana, ell i sis exmilitants condemnats per terrorisme van ser arrestats a França. Tres més es van poder escapar-se, però un d’ells, Luigi Bergamin, sentenciat a gairebé 17 anys per l’homicidi d’un policia penitenciari, es va lliurar a les autoritats l’endemà. Tots deu estan acusats de delictes de sang durant els anys 70 i 80, els anomenats Anys de Plom. 

Aldo Moro

El 1973 van aparèixer a Itàlia les Brigades Roges, un grup armat d’extrema esquerra fundat per Renato Curcio, militant del Partit Comunista d’Itàlia (PCI). Cinc anys després, l’organització va segrestar i assassinar el primer ministre del país, Aldo Moro, líder de la Democràcia Cristiana, el partit governant durant mig segle fins que va desaparèixer a principis dels 90. A l’ombra van créixer més grups d’esquerra radical i neofeixistes, que van deixar més de 400 morts.

A partir dels anys 80, França es va convertir en santuari de centenars de terroristes i exmilitants de l’extrema esquerra. El més cèlebre, Cesare Battisti, va ser extradit des de Bolívia el 2018 després d’haver viscut a Mèxic, França i el Brasil durant gairebé quaranta anys.

El principal artífex de la protecció dels extremistes que ha enfrontat París i Roma des de llavors va ser el president socialista François Mitterrand. Durant el seu mandat (1981- 1995) va donar asil polític als “refugiats italians” que havien participat en accions terroristes però que es mostraven penedits i integrats en la societat francesa. La decisió excloïa, en teoria, els autors de delictes de sang. “Tenim prop de 300 italians refugiats a França des del 1976 que s’han penedit i als quals la nostra policia no té res a recriminar”, va dir Mitterrand durant una trobada amb el llavors primer ministre italià, el socialista Bettino Craxi, que havia exigit l’extradició dels terroristes condemnats a Itàlia.

Els socialistes francesos consideraven llavors Itàlia “un estat fràgil dominat per un sol partit, la Democràcia Cristiana, que no era precisament democràtic. Un país amb una magistratura corrupta i on el risc d’un cop d’estat era permanent. Per tant, calia mostrar-se indulgents amb els que s’hi oposaven, fins i tot amb la violència”, diu Marc Gervasoni, autor amb Claude-Sophie Mazéas de L’esquerra italiana, els socialistes francesos i els orígens de la doctrina Mitterrand.

Les relacions entre els dos països han viscut moments crítics per la falta de col·laboració de París. Però tot va canviar fa només tres setmanes quan Roma va lliurar una llista amb el nom de 200 condemnats per delictes de sang refugiats a França. La decisió d’Emmanuel Macron d’autoritzar l’operació posava fi a la política de Mitterrand.

“Avui s’ha restablert un principi fonamental: no hi ha d’haver zones franques per a qui ha matat. Finalment s’ha respectat la justícia, però no puc dir que estic satisfet veient una persona vella i malalta entrar a la presó després de tant de temps”, va dir el periodista Mario Calabresi, exdirector de La Repubblica i fill del comissari assassinat per Lotta Continua.

stats