ÀFRICA
Internacional 17/09/2017

Perseguides per ser “bruixes”

Més de 3.000 dones acusades de practicar màgia viuen tancades en recintes especials a Ghana

òscar Gelis
4 min
A l’esquerra, Kwani Wapo, al camp de Ngani on viu amb altres dones també acusades de ser bruixes.

Tamale (Ghana)Kwani Wapo diu que és una dona massa gran per recordar-se de quants anys té. En canvi, sí que recorda el dia que va arribar a Ngani, fa deu anys. Hi va ser arrossegada per la força en contra de la seva voluntat. Si es quedava a casa, corria el risc que els seus veïns l’estomaquessin fins a la mort.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

A Jabob, un petit poblet del districte de Bimbilla, a la regió septentrional de Ghana, tothom desconfiava d’ella, començant per la seva pròpia família. La Kwani era la quarta dona del seu marit, la més jove i l’última a arribar a la casa, que compartia -com és costum- amb les altres tres dones del seu home i els fills. El fill d’una d’elles es va posar malalt i va morir molt jove, sense que ningú de la família o del poble pogués curar-lo ni trobés cap explicació a la seva patologia. I aviat les sospites van caure sobre Kwani Wapo.

Els pitjors presagis es van confirmar durant el ritual que els germans del seu marit van practicar al funeral. Un dels homes va carregar el cos del noi sense vida a l’esquena i li va preguntar al seu esperit qui havia fet l’encanteri que li havia causat la mort. I l’esperit va assenyalar directament l’habitació on dormia la Kwani. “En aquell moment em vaig quedar viuda”, conclou.

Aquella nit va ser desterrada del poble i desposseïda de tot el que havia format part de la seva vida. Acusada de bruixeria i assenyalada per tota la comunitat, significava que havia perdut la seva llibertat i els seus drets com a persona.

Set camps a tot el país

La història de Kwani Wapo no és gaire diferent de la de les altres 365 dones que viuen a Ngani, un dels set camps per a persones acusades de bruixeria que hi ha a Ghana. Segons l’ONG Action Aid, aquests camps de refugiats acullen més de 3.000 persones, la majoria dones -les més vulnerables-, però també homes i infants acusats del mateix.

Lluny de la capital, Accra, a Ngani les carreteres en bon estat que recorren Ghana es converteixen en camins de pols. Són evidents les diferències respecte al sud tropical i amb una economia en creixement gràcies als jaciments de petroli trobats recentment al país. Als districtes del nord, les taxes d’analfabetisme i de pobresa són tan altes com les temperatures extremes, que s’acosten als 45 graus durant tots els mesos de l’any. No és casualitat que sigui en aquest últim racó on es troben els camps.

La creença en les bruixes forma part de la cultura animista present a tot Ghana i que també s’estén per tota l’Àfrica occidental. Però és a les regions més deprimides on s’accentua el problema de la marginació i l’estigmatització, que pot acabar derivant en violència. Els orígens de les acusacions són tan quotidians com una malaltia sobtada, els recels i enveges d’un veí, un problema econòmic o una disputa familiar. “Per a la seva comunitat, després de l’acusació ets una persona morta”, assegura Ken Adai, coordinador d’un conjunt d’organitzacions locals que rep el nom d’AWAC Ghana (Coalició de la Campanya d’Al·legacions Antibruixeria).

A primera vista, el camp de refugiats sembla un poblet més del nord de Ghana. Entre les cabanyes d’adob, les ovelles busquen un brot verd que sobresurti entre la terra seca. L’aigua del pou municipal és un bé escàs que els infants s’encarreguen de bombejar amb força, i als vespres no hi brilla cap bombeta.

Sota l’ombra d’un magnífic arbre de mangos és on tenen lloc les reunions. Formada per dotze dones que viuen al camp, la cooperativa de Ngani s’encarrega de produir i vendre mantega de karité. La cooperativa és la seva única font d’ingressos, però, encara més important, representa una manera de treure les dones de la marginació. Ara almenys ja són acceptades per poder vendre als mercats dels pobles veïns. “Aquestes persones han patit un trauma a casa seva i quan arriben aquí, a més de roba i menjar, necessiten sobretot algú que les escolti”, explica el pastor Joseph, com el coneix tothom.

Aquest capellà de 26 anys va néixer a Ngani i s’encarrega d’oferir un sostre i repartir menjar. En definitiva, és l’únic suport que reben les persones que viuen al camp. Recentment ha abraçat amb entusiasme la fe de l’Església pentecostal, una branca de l’evangelisme increïblement popular a Ghana.

El diumenge, la seva petita església s’omple fins a l’últim banc en cerimònies que poden durar fins a cinc hores i on els assistents canten, ballen, resen, riuen i ploren fins a arribar a l’èxtasi. I pot semblar una contradicció, però donen gràcies a Déu per haver-les portat a Ngani. Aquí poden tornar a començar la seva vida.

Fenomen creixent

Lluny de desaparèixer, el camp de refugiats creix any a any malgrat l’ordre que va dictar a finals del 2014 el ministeri de Gènere, Infància i Protecció Social ordenant la clausura de tots els recintes de “bruixes”. La mesura no va ser precedida d’una política de reinserció i fins ara ha fracassat del tot.

“L’existència dels camps va en contra dels drets humans i hem de tancar-los, però ha de ser un procés gradual i tractant els problemes des de l’arrel”, afirma Ken Adai. “El problema no són els camps”, afegeix el pastor Joseph, que assenyala els múltiples reptes que arrossega la regió, com la pobresa endèmica, la ignorància i la falta de perspectives, com també l’absència d’un pla per millorar la situació, que contrasta amb el nivell de benestar de les grans ciutats, com Accra i Kumasi. “Els problemes d’aquestes comunitats fa molt de temps que no els escolta ni els atén ningú”, acaba dient.

Com la Kwani, moltes dones tenen por de tornar amb la família. Ella avui és una dona gran, pobra i soltera que ha hagut de fugir per sobreviure. Però si torna amb la família i algú del poble mor, no trigaria a ser acusada de nou.

stats