PRÒXIM ORIENT
Internacional 16/07/2014

“A la població de Gaza ja no li interessa si viu o si mor”

Els palestins de la franja viuen per tercer cop una ofensiva militar, atrapats entre el foc i les runes

Sònia Sánchez
5 min
SENSE RES Una dona contemplant les restes de casa seva, destruïda per un míssil israelià.

Barcelona“Per què he d’abandonar casa meva? Aquesta és la meva terra. Aquí van néixer els meus avis, i els avis dels meus avis. Aquí vaig néixer jo, i aquí moriré”. Nidal al-Mosalami viu a Beit Lahia, la primera localitat al nord de la franja de Gaza, prop de la tanca de separació on, des de fa dies, s’acumulen les tropes israelianes preparades per a una incursió terrestre. En l’última setmana, Al-Mosalami ha rebut diverses trucades de l’exèrcit israelià per demanar-li que marxi de casa “per la seva seguretat”. Sempre penja el telèfon abans d’acabar de sentir la gravació. És la mateixa veu enregistrada que en altres ocasions avisa que tens 10 minuts per recollir les coses, perquè casa teva serà bombardejada. A Beit Lahia, però, des de dissabte tothom ha rebut una altra advertència telefònica: l’exèrcit israelià pot entrar en qualsevol moment.

Per això, molts veïns d’Al-Mosalami sí que han fugit: 17.000 persones han abandonat casa seva i han anat a buscar refugi a les escoles que l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA) té a la franja. Dels 150 centres, 15 (10 a la ciutat de Gaza i cinc al nord) s’han reconvertit en alberg.

Refugiats a les escoles

“Hem habilitat les aules i el pati perquè s’hi pugui dormir, i tenim mantes i menjar per acollir fins a 50.000 persones si fes falta”, explica el coordinador de Protecció d’UNRWA a Gaza, Antonio Zubillaga. Com a edificis de l’ONU, les escoles estan protegides pel dret internacional. “A més, mantenim mecanismes de coordinació amb Israel. Té les coordenades de tots els nostres centres i sempre els avisem quan obrim un refugi”, explica. Tot i així, 34 escoles de l’ONU han quedat destrossades, totalment o parcialment, per l’onada expansiva de les bombes.

Després de vuit dies d’ofensiva -que ha deixat 188 palestins morts, entre els quals 31 nens, i 1.200 ferits-, l’anunci d’Israel ahir que acceptava la proposta de treva d’Egipte va ser rebut amb escepticisme a Gaza. “M’he llevat a les cinc del matí a causa dels bombardejos, que han seguit tot el matí”, assegurava a l’ARA Ahmad Yacoub, que viu a la ciutat de Gaza. “Israel ha llançat la pilota a la teulada de Hamàs, i els civils seguim angoixats esperant més catàstrofes”.

Efectivament, la fragilitat de la treva es va fer palesa des que va començar, quan Hamàs va anunciar que no acceptava la proposta egípcia. “Si Hamàs no frena els coets, Israel tornarà a fer tots els possibles per aturar-lo, i això inclou l’atac terrestre, si és necessari”, advertia a aquest diari un portaveu del ministeri israelià d’Afers Estrangers, Lior Hayat.

Els més de mil coets disparats des de la franja en vuit dies d’escalada han deixat 1 mort i 27 ferits a Israel. “Si no hi ha més víctimes no és per falta d’intenció de Hamàs, sinó per l’escut protector d’Israel i perquè la gent es refugia a les cambres blindades que tenen obligatòriament totes les cases a Israel”, diu Hayat. “Quan sents les sirenes corres al búnquer i esperes 10 minuts que passi el perill. Si no tens temps d’arribar-hi, et llances a terra i esperes allà”, relata per telèfon Perla Lerner, que viu al quibutsBror Jail, a 7 quilòmetres del nord de Gaza.

Hi viu des de fa trenta anys i no es planteja marxar. “Emocionalment és cada dia més difícil, tots volem que això s’acabi i ens dol molt la situació dels palestins a Gaza”, assegura Lerner, que responsabilitza de la situació el govern de Hamàs. “Nosaltres convivíem amb els palestins, som amics, ells venien a les nostres bodes i nosaltres a les seves, fins que va arribar Hamàs i els va prohibir venir als quibuts”, explica. Lerner dóna suport a l’acció militar del seu govern, ja que l’objectiu és “acabar amb el grup terrorista de Hamàs”, al qual atribueix també els morts entre la població civil palestina. Un discurs totalment alineat amb el del seu govern, que assegura que “Hamàs prohibeix als palestins marxar de casa quan reben l’avís telefònic de bombardeig i els diu que surtin al terrat perquè seran màrtirs”.

Cansats de fugir

Però des de l’altra banda de la tanca, la visió és ben diferent. “La gent està cansada de fugir, hi ha moltes famílies que quan els avisen que han d’evacuar casa seva pugen al terrat a esperar”, relata en canvi Manu Pineda, voluntari espanyol de l’ONG Rumbo a Gaza. Pineda i quatre activistes més de diversos països fan d’escuts humans des de dissabte a l’hospital Al-Wafa, especialitzat en rehabilitació al nord de Gaza, que havia rebut l’avís de bombardeig. “Ara estan bombardejant les cases del voltant”, diu, i afegeix: “Fa dos dies va caure un edifici sencer i van morir 22 persones”. I és que segons diverses fonts palestines, alguns dies no hi ha hagut avís telefònic o l’avís no s’ha fet amb prou temps per fugir.

L’activista viu a Gaza des del 2011 i va ser testimoni de l’anterior ofensiva israeliana a la franja, el 2012. “Va ser la meva primera guerra i això sempre marca, però aquest cop estic veient més morts i més dolor”. Per Pineda, la idea que es dóna a Israel de Hamàs llançant coets parapetat darrere la població civil “no és certa”: “La resistència i el poble són el mateix. Qui tira el coet és el forner o el farmacèutic, que fa treball voluntari per defensar la seva terra de l’agressió militar d’Israel”.

Però Hayat ho nega i assegura que els “míssils” que arriben a Israel “no són coets casolans sinó armes proporcionades a Hamàs pels seus aliats de Síria, l’Iran i Repúbliques exsoviètiques”. També afirma que mai es bombardeja un edifici si hi ha civils al terrat i que els objectius de les bombes són habitatges on es produeix o s’emmagatzema material bèl·lic. “És cert que hi ha alguns errors en els atacs que causen víctimes, això passa en qualsevol conflicte”, afegeix.

“No sóc de ningú”

“Jo no tinc res a veure amb ningú, ni sóc abbassista ni terrorista, sóc una persona pacífica que estimo la meva pàtria i el meu poble”, diu Nidal al-Mosalami, parlant per telèfon des de casa seva, a Beit Lahia, on viu amb la seva dona i dos fills majors d’edat, i d’on no pensa moure’s. Segons ell, la població de Gaza “ha arribat a un punt que ja no li interessa si viu o si mor”. Abans de la nova escalada de violència, l’1,8 milions de palestins a Gaza “ja tenien prou problemes, amb un atur del 42% i la pobresa, i quan acabi el nou atac, qui tornarà a perdre és el poble”, lamenta.

Però si hi ha una cosa en què coincideix tothom és que les principals víctimes de tot plegat són els nens. I no només els 31 que han mort per les bombes. “El que més mal fa és l’horror que es veu als ulls dels nens”, explica Yacoub. Ell viu a l’onzè pis d’un edifici al centre de Gaza, amb tres fills de deu, vuit i quatre anys, i quan sonen les bombes ha de fer el cor fort per intentar transmetre’ls tranquil·litat. També ho destaca Al-Mosalami: “Aquests dies els nens ja no riuen. S’amaguen i no parlen. Ells són el nostre futur; com se’n sortiran, de tot això?”

stats