MERCENARIS MODERNS
Internacional 27/12/2015

La privatització de la guerra: una nova bombolla per al segle XXI

La falta de regularització de les empreses de seguretat dificulta la persecució dels abusos dels professionals

Marta Rodríguez
4 min
DESPRÉS DE LA GUERRA
 Les empreses de seguretat  es mantenen després d’acabar el conflicte.

BarcelonaSud-àfrica detenia al gener un grup de nacionals que s’havien enrolat en la lluita contra els terroristes de Boko Haram, a Nigèria. A l’abril quatre extreballadors de Blackwater Worldwide, una companyia de seguretat privada nord-americana, van ser condemnats per un tiroteig mortal a Bagdad, el 2007. Els uns i els altres són part del mateix fenomen: el mercenarisme, que és tan antic com el més vell dels exèrcits, tot i que en les últimes dècades “s’aprecia una progressiva privatització de la seguretat, que suposa un repte”. Ho afirma el tinent Mario Laborie, que ha fet la tesi sobre el col·lectiu. És la cessió del monopoli de la força, fins ara reservada a l’estat.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Els contractistes, empleats de companyies, són la versió moderna i legal dels mercenaris. Des del 2006 l’ONU té en marxa un grup específic de treball per regularitzar-ne l’ús, després de les nombroses denúncies del buit legal del cos i dels abusos i violacions dels drets humans comesos per aquest personal.

Des de Ginebra Patricia Arias, la representant de l’Amèrica Llatina i el Carib en aquest grup, assenyala que “el fenomen està mutant” alhora que “muten els conflictes”. El 1989 l’ONU va aprovar la Convenció Contra el Reclutament, l’Ús i el Finançament de Mercenaris, que, segons el dret internacional, són persones individuals que s’enrolen en una unitat militar estrangera “exclusivament per motivació econòmica”. La clàssica definició ha quedat superada per la irrupció d’aquestes grans companyies de seguretat privada -com Blackwater-, que són “legals”, matisa Arias.

Auge en 20 anys

Des de la fi de la Guerra Freda les empreses de seguretat privada s’han multiplicat i “a partir del 1990 es produeix un creixement sense precedents”, ja que és quan neixen les grans companyies actuals, completa Laborie. Una autèntica bombolla. “Hi ha centenars, milers de companyies” i, en la gran majoria, pertanyen a “exmilitars i, en menor mesura, expolicies” que aprofiten els seus contactes amb l’administració per obtenir contractes sucosos, afirma Arias. Han aconseguit reinventar el concepte i fugir de la connotació negativa que duia associada la paraula mercenari.

Menys exèrcit, més seguretat

Hi ha dos factors que expliquen aquesta externalització de la força militar. D’una banda, explica el tinent Laborie, hi ha els “estats fallits i dèbils” que requereixen un extra de serveis de seguretat davant de la poca preparació de policies i militars propis i paguen personal professional. I, de l’altra, amb la fi de la política de blocs, els exèrcits occidentals “han patit una reducció dràstica” dels seus efectius, alhora que “han augmentat les operacions de manteniment de la pau”, que necessiten un gran suport logístic.

Hi ha un tercer factor que aporta l’advocada Leticia Armendáriz, investigadora de l’Institut Internacional per a l’Acció No-violenta (Novact), una ONG de Barcelona que documenta i denuncia els abusos dels soldats privats. “No compten com a baixes militars, així que les morts dels contractistes no surten a les estadístiques”, assenyala.

El catàleg de serveis és ampli i variat i, a grans trets, es podria resumir en tasques abans, durant i després de la campanya militar: de logística a telecomunicacions; assessoria; protecció de combois o infraestructures, persones o edificis; custòdia de presoners; entrenament de forces de seguretat local; intel·ligència, vigilància, maneig de sistemes d’armes, o el desminatge.

Una activitat comercial més

La seguretat “s’ha convertit en una activitat comercial més”, afirma el tinent Laborie. No hi ha dades de quants diners mou la seguretat privada al món, però l’ONU apuntava fa uns anys que el sector movia 100.000 milions de dòlars cada any. Es tracta d’un sector opac, del qual no és fàcil extreure informació. Arias adverteix de “contractes firmats literalment a l’aire que impedeixen saber a quina legislació s’han d’acollir. A més, denuncia que hi ha “moltes empreses il·legals, subcontractades, amb personal reclutat en diferents llocs per una empresa amb base aquí i amb feina allà”, detalla per evidenciar les dificultats en el control i fiscalització. “La guerra és un negoci, guanys nets, no només per les armes sinó per la gent que mou”, subratlla Arias, que assegura que no entén “la negativa” de la Unió Europea o els Estats Units per elaborar un marc internacional de les empreses. Els països occidentals, amb Israel i Sud-àfrica, són els grans propietaris.

Abusos i reputació

Laborie admet que alguns comportaments “han tacat la seva reputació i plantejat dubtes sobre la seva conducta”. Es refereix a les denúncies de tortures o atacs contra població civil a l’Iraq o l’Afganistan. El militar seria partidari d’una triple regularització a nivell “internacional, nacional i d’autoregularització del sector”, ja que es tracta d’un fenomen global. Per a Armendáriz, aquest buit legal no fa més que posar bastons a les rodes en la persecució i judici d’aquests abusos, alhora que tampoc no se sap a qui han de retre comptes ni responsabilitats. “En la llei de la guerra un contractista és un civil però, en una situació de tensió o conflicte, és difícil distingir quan “una operació és defensiva i quan ofensiva”, així que uns trets contra civils són fàcilment justificables com una mesura de defensa. “No hi ha condemnes, puc comptar amb els dits d’una mà els contractistes sentenciats”, conclou Arias.

stats