Abaixar la persiana per protestar: la pressió econòmica que inquieta el règim iranià

BeirutA l'Iran, la protesta no és només als carrers. Després de més de dues setmanes de mobilitzacions, l'epicentre del descontentament ja no es limita a marxes i enfrontaments nocturns. S'ha traslladat a l'economia diària, a la manera com milions de ciutadans intenten sobreviure en un país on la moneda s'ha desplomat, els preus bàsics s'han disparat i els serveis públics es degraden sota el pes de la crisi.

El detonant de les protestes continua sent una situació econòmica profundament arrelada. El rial ha perdut gran part del seu valor davant el dòlar en els darrers mesos, erosionant salaris i estalvis. La inflació es manté per sobre del 40%, mentre que els preus d'aliments, combustible i medicaments continuen en ascens. Per a les classes mitjanes urbanes i els treballadors precaris, el poder adquisitiu es redueix setmana rere setmana. La pressió econòmica feia temps que s'acumulava, i les protestes només li han donat forma visible.

La resposta del govern iranià ha estat una barreja de repressió violenta, control de la informació i retòrica de confrontació internacional, més que no pas reformes econòmiques reals. Des del 28 de desembre, les protestes s'han estès pràcticament a totes les províncies del país, i els informes de violència contra manifestants s'han tornat cada vegada més freqüents. Organitzacions de drets humans amb seu als Estats Units, com la Human Rights Activists News Agency (HRANA), estimen que el nombre de morts per la repressió ha superat els 648, amb més de 10.600 detencions en les primeres dues setmanes de protestes.

Altres fonts opositores, com l'Organització de Mujahidins del Poble de l'Iran, parlen de xifres molt més altes, que superarien diversos milers de víctimes mortals segons investigacions amb fonts locals, hospitals i serveis forenses. La violència i les xifres de víctimes han esdevingut un factor central de la crisi, no només per la gravetat humanitària, sinó també per com influeixen en la percepció pública de la legitimitat del règim.

En paral·lel, les autoritats han intentat projectar una imatge de control. Aquest dilluns, s'han organitzat grans concentracions progovernamentals a diverses ciutats, presentades per la televisió estatal com una condemna popular a les protestes.

La confrontació també es desplaça al pla internacional. El president del Parlament, Mohammad Bagher Ghalibaf, ha llançat una advertència directa a Donald Trump, afirmant que qualsevol atac contra l'Iran rebria una resposta contundent i que les forces nord-americanes a la regió serien objectius legítims. La retòrica exterior reapareix com a recurs clàssic de cohesió nacional en temps de vulnerabilitat domèstica.

Botigues tancades i serveis retallats

Mentrestant, a la vida quotidiana, la repressió ha fet que les manifestacions siguin menys massives, però no ha restaurat la normalitat social ni econòmica. Als principals centres urbans, nombrosos comerços obren només unes hores o romanen tancats durant dies sense convocatòria formal de vaga. El Gran Basar de Teheran, tradicional termòmetre econòmic i social, funciona amb activitat mínima. En ciutats mitjanes, carrers comercials sencers mostren persianes abaixades en horaris habituals de treball. El transport també se'n ressent. Conductors d'autobusos i taxis treballen de forma irregular, les rutes s'escurcen i els desplaçaments quotidians es tornen incerts. L'economia informal, de la qual depenen milions de famílies, queda atrapada entre la manca de clients i el temor de controls policials.

L'apagada digital agreuja aquesta paràlisi. Les transaccions electròniques fallen, els pagaments mòbils s'interrompen i la reposició de mercaderies es torna més costosa. En molts barris, sorgeixen xarxes veïnals de suport per compartir aliments, transport o cura de gent gran. Aquesta organització espontània garanteix supervivència, però també evidencia la pèrdua de confiança en la capacitat de l'estat per sostenir la vida quotidiana.

El govern ha anunciat ajudes directes a llars vulnerables i promeses de reformes fiscals destinades a alleujar la pressió econòmica. Tot i això, aquestes mesures troben un escepticisme profund. Reactivar una economia parcialment paralitzada exigeix restaurar confiança, un recurs avui escàs.

La protesta econòmica, materialitzada en tancaments de comerços i ajustaments de rutina, amplia el seu abast més enllà dels sectors tradicionalment mobilitzats. Comerciants, treballadors informals i famílies amb salaris congelats o amb deutes creixents comparteixen ara un sentir comú de frustració i descontentament.

Quan abaixar la persiana és protestar, el conflicte deixa de ser només polític. Es converteix en una disputa pel control de la vida quotidiana i la possibilitat d'un futur mínimament estable. En aquest terreny, el règim enfronta un adversari menys visible que una multitud al carrer, però més persistent i més difícil de contenir.