El règim de l'Iran desafia les amenaces de Trump mentre creixen les protestes al carrer
Teheran silencia el país amb una apagada d'internet i acusa els manifestants d'actuar al servei de les potències estrangeres
BeirutLa nit tornava a caure aquest dissabte sobre l'Iran sense internet i amb els carrers encara en moviment. Malgrat l’apagada total de comunicacions imposada per les autoritats, nous focus de protesta emergeixen a Teheran, Mashad, Tabriz i Qom. Imatges difoses per canals en persa des de l’exterior, verificades per agències internacionals, mostren concentracions nocturnes i consignes contra el règim dels aiatol·làs. Quinze dies després de l’inici de la mobilització, el pols entre el carrer i l’aparell de seguretat continua obert.
El tall de comunicacions, vigent des de fa més de 36 hores segons NetBlocks, pretén frenar oficialment la “coordinació de disturbis”. A la pràctica, impedeix documentar abusos i aïlla la protesta. Cineastes dissidents com Jafar Panahi i Mohammad Rasoulof adverteixen que l’apagada serveix per ocultar la violència de la repressió. La Nobel de la pau Shirin Ebadi tem una “massacre sota una apagada total”, mentre algunes ONG internacionals analitzen indicis d’un ús creixent de munició real.
Sobre el terreny, la informació és fragmentària. Canals en persa amb base a l’estranger difonen vídeos de manifestants que enderroquen símbols del règim, mentre els funerals de membres de les forces de seguretat ocupen la programació de la televisió estatal. Des de l’inici del moviment, organitzacions de drets humans comptabilitzen desenes de morts, entre ells menors, i centenars de ferits. El poder no reconeix xifres.
Paral·lelament, el règim endureix el seu discurs. La televisió estatal emet advertiments directes als manifestants, incloses crides als pares perquè mantinguin els fills a casa “si es preocupen per la seva seguretat”. Les cadenes oficials presenten la protesta com una agressió coordinada contra l'estat, mentre imatges filtrades mostren les forces de seguretat disparant gas lacrimogen i munició real contra la multitud.
El contrast és eloqüent. A la pantalla oficial, joves mobilitzats en actes progovernamentals canten himnes religiosos i glorifiquen el sacrifici. En els vídeos que circulen des de l’exterior, manifestants ataquen símbols del règim i després es dispersen sense apropiar-se de béns. Dos universos polítics superposats, incapaços ja de reconèixer-se mútuament. És una bona metàfora de la situació política del país, pressionat des de l'exterior i amenaçat pels Estats Units. Fa uns dies, Trump va advertir que intervindria si el govern de Teheran reprimia amb força els manifestants. Es reafirmava aquest dissabte en un post a Truth Social: "L'Iran està buscant la LLIBERTAT com mai abans ho havia fet. I els Estats Units som aquí preparats per ajudar".
Creix la pressió internacional
En un discurs carregat d’amenaces, Ali Khamenei acusa els manifestants d’actuar al servei de potències estrangeres i promet respondre amb fermesa. Però la necessitat de reafirmar constantment l’autoritat revela també una fissura. Durant dècades, el líder suprem va conrear una imatge de poder incontestable. Avui, fins i tot a través de la narrativa oficial, es percep que aquest encanteri comença a esquerdar-se.
A l’exterior, les reaccions es multipliquen. El secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio, afirma que Washington “dona suport al valent poble iranià”, mentre Donald Trump reitera que intervindrà si la repressió s’intensifica. El príncep Reza Pahlavi, net de l’últim xa, crida els iranians a ocupar els centres urbans i demana als Estats Units “acció immediata” per protegir els manifestants. El règim acusa Washington i Israel d’ingerència directa.
Entre bastidors, els canals diplomàtics queden oberts. Diversos països del Golf, en particular l'Aràbia Saudita, Qatar i Oman, exploren una mediació entre Washington i Teheran per evitar un escenari de col·lapse o de guerra oberta. Algunes capitals regionals consideren una sortida negociada similar a l'assajada a Veneçuela, com a via per evitar un col·lapse del règim si la protesta s’intensifica.
El que passi en els pròxims dies podria redefinir no només l’equilibri intern, sinó també la influència de l’Iran a la regió, des dels conflictes a Síria i al Líban fins a la relació amb potències globals. Mentrestant, els manifestants aprenen a moure’s en l’ombra, la comunitat internacional observa i el règim ajusta la seva narrativa, conscient que la seva autoritat, encara que aparentment intacta, ja no es pot donar per garantida.
