Què significa realment reconèixer l'estat palestí?

BarcelonaEl Regne Unit, Austràlia, el Canadà i Portugal han anunciat que reconeixen Palestina aquest diumenge. S'espera que aquesta setmana, coincidint amb l'Assemblea General de l'ONU que se celebra a Nova York també reconeguin l'estat palestí estats com França, Malta i Luxemburg. Per la seva banda, Espanya el va reconèixer l’any passat, tot i que no hi ha una posició consensuada al si de la UE i Alemanya s’hi oposa obertament. Però què significa en realitat el reconeixement de Palestina com a estat?

Quins països reconeixen Palestina?

Amb les noves incorporacions, més de 150 estats dels 193 membres de ple dret de les Nacions Unides han reconegut l'estat palestí. Així, a partir de la setmana que ve, només hi haurà un membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU que no el reconegui: els Estats Units. França el reconeixerà aquesta setmana, mentre que el Regne Unit, Rússia i la Xina sí que l'han reconegut.

Dins la UE hi ha divisió d'opinions: Espanya i Irlanda van fer el pas el maig de l’any passat, juntament amb Noruega, que no és membre de la Unió. Suècia va reconèixer Palestina el 2014, quan encara hi governava la socialdemocràcia. Xipre l'havia reconegut el 2011 i abans, el 1988, els països que aleshores pertanyien a l’òrbita de l'URSS: Bulgària, Eslovàquia, Hongria, Polònia, la República Txeca i Romania. El Vaticà, que és estat observador de l’ONU, també ha reconegut Palestina. El 2012 Palestina va ser reconeguda com a estat observador no membre de l’ONU per 138 a favor, 9 en contra i 41 abstencions.

Existeix l'estat palestí?

El poble palestí no ha vist reconegut mai el seu dret a l'autodeterminació. Durant segles van estar sota el jou de l'Imperi Otomà, fins que després de la Primera Guerra Mundial es van convertir en un protectorat britànic (en el repartiment del Pròxim Orient entre França i el Regne Unit), que va donar peu, després de la Segona Guerra Mundial i amb el rerefons de l'Holocaust, a la creació de l'Estat d'Israel, sota el patrocini de les grans potències guanyadores. Aquestes potències van dictar una partició en una resolució de l'ONU que preveia dos estats, un de jueu i un d'àrab, que beneficiava clarament el colonialisme jueu. L’Estat d’Israel proclamat el 1948 no va respectar el pla i va desplaçar per la força més de 700.000 palestins de les seves ciutats i pobles.

El novembre del 1988 l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) va aprovar una declaració d'independència que proclamava l'estat palestí sobre la base del pla de partició de l'ONU del 1947. Després va venir la Primera Intifada, que es va acabar amb els Acords d'Oslo del 1993, on es va constituir l'Autoritat Palestina sobre les fronteres posteriors a la guerra del 1967, reconeguda internacionalment, però sense les atribucions d'un estat independent, mentre que els territoris palestins, Gaza i Cisjordània, continuen estant sota ocupació israeliana.

Què canvia amb el reconeixement?

El reconeixement de l'estat palestí no canvia res sobre el terreny, però té un valor polític. És una manera de potenciar el que el govern francès, com la UE i els Estats Units, consideren que ha de ser la sortida al conflicte: l'anomenada solució dels dos estats, en què l'estat jueu convisqui pacíficament al costat del palestí. Aquesta sortida ja es va intentar el 1993, en l'anomenat procés d'Oslo, que va fracassar per la negativa d'Israel a acceptar el dret al retorn dels refugiats palestins i la continuació de la colonització dels territoris ocupats, l'oposició de Hamàs i altres partits palestins i el paper dels colons ultraortodoxos. En l'escenari posterior a l'ofensiva genocida d’Israel a Gaza i amb la recent aprovació al Parlament d’Israel d’una llei per annexionar-se Cisjordània, és encara menys clar que aquesta solució pugui ser viable.