La identitat russa es ressitua

BarcelonaVladímir Putin manté l’ànsia de conquerir o controlar territoris que pertanyien a la Unió Soviètica, però la realitat li diu que, al cap de tres dècades de l’ensorrament de l’imperi, la comunitat russa del Bàltic perd drets, alhora que la llengua russa recula sobretot a l’Àsia central. El vent ha acabat bufant a favor de llengües etiquetades de regionals –considerades de segona– que ara s’ensenyen a les escoles, i que estudien amb satisfacció persones d’entre quaranta i cinquanta anys: la generació que no hi va tenir accés i que ara gaudeix de literatura, mitjans de comunicació i xarxes socials en la seva llengua.

El cas del Kazakhstan sobresurt perquè l’interès per la llengua pròpia va acompanyat d’una alteració demogràfica important: la part de la població ètnicament russa ha passat del 38% al 15%, i a la resta de repúbliques centreasiàtiques no depassa el 5%. Això fa que al Kirguizstan, el Tadjikistan, l'Uzbekistan i el Turkmenistan, el rus es consideri una llengua important, sí, però només de comunicació interètnica.

Les dades que assenyalen que molts russos ètnics estan marxant gradualment cap al seu país d’origen –la guerra contra Ucraïna hauria estat un impuls determinant– no encaixen precisament amb els desitjos de Moscou. Un dels grans retrets que Putin fa al món occidental continua sent la intenció d’esquarterar l’antiga URSS des del moment mateix de l’ensorrament. I això va representar que uns 25 milions de russos quedessin allunyats de Rússia, vivint en països que els tractaria com a ciutadans de segona.

És la situació en què encara es troben les comunitats russes arribades a Estònia i a Letònia a partir de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Stalin els va enviar amb l’objectiu de russificar i sovietitzar les repúbliques bàltiques que, al recuperar la independència el 1991, els etiquetaria com a “no ciutadans”. Un autèntic règim d’"apartheid”. Els russos tenien garantides l’escola, la sanitat i les pensions, però no pas el dret al vot. Tampoc l’accés a la propietat de la terra ni a professions jurídiques ni a càrrecs de l’administració. Per obtenir la plena ciutadania cal sotmetre’s a un procés “nacionalitzador” basat en proves i exàmens.

Ara, la guerra ha intensificat els entrebancs. Per llei del Parlament d’Estònia –votada fa just un mes— els ciutadans no europeus –i així són considerats els russos— no poden votar a les eleccions locals com passa a la majoria d’estats de la UE. I a Letònia, l’amenaça d’expulsions plana sobre els russos –el 24% de la població– que es neguin a aprendre el letó o que no acreditin uns coneixements mínims.

Queda clar que quan Vladímir Putin retreu a Occident la situació de milions de russos que viuen lluny de Rússia, pensa que la solució és recuperar o satel·litzar els territoris on vivien aquestes comunitats russes: es tractaria de reconquerir els territoris on encara es parla rus. El Kremlin manté la idea, tot i que els fets li assenyalen altres realitats: la intimidatòria, que arriba del Bàltic, i la diguem-ne dissuasiva, que planteja l’Àsia central. I Putin mateix ho va comprovar durant la conferència de premsa conjunta amb el president del Kazakhstan la tardor de 2023: Kassim-Jomart Tokhàiev es va adreçar als seus veïns i antics amos en la llengua pròpia i oficial, el kazakh. I Putin i els seus acompanyants, inesperadament, van haver d'afanyar-se a posar-se els auriculars i fer servir la traducció simultània. El rus havia deixat de ser inqüestionable.