Internacional 04/09/2021

Les dones afganeses: “Sisplau, no es creguin els talibans. No han canviat”

Una viuda, una llevadora i una activista afganeses expliquen a l'ARA la situació de les dones al país

5 min
Una dona amb burqa, per un carrer de Kabul

BarcelonaLa seva veu sona ronca i apagada a l'altre costat del telèfon. Parla perfectament l'anglès i, per com s'expressa, es nota que és una persona amb estudis. Fa tretze anys que treballa en una sucursal bancària i ara estava cursant un màster en política i administració pública a la Universitat de Kabul. Es pot dir que és el més semblant a la idea que tenim a Occident d'una dona emancipada. La Marzia té 36 anys, en fa cinc que es va quedar viuda i té dues nenes bessones d’11 anys. Des que va morir el seu marit, viu sola amb les filles en un apartament a Kabul i s'ha espavilat ella soleta per mantenir-les. El que es podria considerar tot un èxit ara és per a ella una desgràcia. Els talibans han prohibit a les dones treballar fora de casa. "Sisplau, realment necessito ajuda", diu. Sona sincera i desesperada.

A l'Afganistan les dones sempre viuen sota la tutela d'un home. És igual que hagin estudiat una carrera universitària o que tinguin una feina ben pagada. El seu marit, el seu pare o el seu germà són els que decideixen què poden i què no poden fer. En el cas de les viudes, la família política fins i tot sol obligar-les a casar-se amb un germà del marit difunt. Per això el cas de la Marzia és tan excepcional: a l'Afganistan són comptades les dones que aconsegueixen deslliurar-se del jou familiar.

"Moltes vegades amago quina és la meva situació familiar", diu. Amb tot, assegura, ha passat un munt de calamitats. Però a la feina va anar ascendint a poc a poc i va aconseguir valer-se per si sola. Actualment la Marzia era la vicedirectora d'una sucursal exclusiva per a dones del Microfinance Bank a Kabul. Segons diu, els bancs han reobert aquesta setmana però els talibans només han permès que els homes hi vagin a treballar. Evidentment la sucursal que ella dirigia continua tancada i no creu que torni a obrir: tot el personal i la clientela eren dones.

"He enviat un munt d'e-mails demanant ajuda però no he rebut cap resposta", lamenta. Ella no ha treballat per a estrangers, així que no estava en cap llista d'evacuació. Diu que també s'ha plantejat anar al Pakistan o a l'Iran i demanar-hi ajuda a l'ACNUR, però les seves filles no tenen passaport, així que hauria de sortir de l'Afganistan de manera il·legal. Si es queda a Kabul, tem que els talibans l’obliguin a casar-se o, el que és pitjor, casin alguna de les seves filles. Com la podem ajudar? Un silenci sepulcral se sent a l'altre costat del telèfon. Ni ella té resposta. "No ho sé. Però ni jo ni les dones de l'Afganistan ens mereixem això", contesta.

Llevadores atenent una dona a la província afganesa de Bamian en una imatge d'arxiu

Parir a casa

La Roya diu que ha canviat la seva vestimenta. Abans es cobria amb un vel llarg fins als peus amb motius florals, com porten les dones a l'Iran. Ara vesteix el mateix tipus de vel però de color completament negre. Això és el que volen els talibans. La Roya viu a la ciutat d’Herat, al nord-oest de l'Afganistan, i ella sí que pot treballar a diferència d'altres dones. És llevadora. Contesta el telèfon des de la maternitat d’Herat i demana que no es mencioni el seu cognom.

"Abans teníem 70 parts al dia, i ara amb prou feines en tenim 40 o 45", comença explicant. Les dones no van a l'hospital, pareixen a casa. Amb les carreteres controlades pels talibans, qui té ganes de sortir? La maternitat dona servei a la ciutat d’Herat, però també a tota la província.

La Roya també afirma que s'han disparat els parts prematurs. "Deu ser per l'estrès, pels nervis. Han passat massa coses a l'Afganistan en poc temps". A la maternitat hi ha dotze incubadores i ni així donen l'abast: en algunes màquines tenen dos nadons junts. També han augmentat els parts amb complicacions. "Les dones intenten parir a casa i, quan venen aquí, ja és massa tard. Arriben sagnant o el nen ja és mort dins el cos de la mare".

El pitjor és que en la maternitat tampoc hi ha gaires recursos. Segons la Roya, s'han quedat sense fons, no tenen diners, així que la mare que ha de parir ha de portar-ho tot: gases, guants, sèrum, agulles... Ni tan sols la màquina d'esterilitzar funciona. Han de rentar el material quirúrgic a mà.

Malgrat això, es pot dir que estan fent miracles. La Roya assegura que el personal de la maternitat fa quatre mesos que no cobra. Ella està contractada directament per l'Unicef i també fa dos mesos que no té salari. "Quan els talibans van envoltar Herat, l'Unicef va tancar l'oficina que tenia a la ciutat i des de llavors no m'han pagat". Què li agradaria que se sabés a l'estranger? "Li diria al món que, sisplau, no creguin els talibans. No han canviat. Són els mateixos de fa vint anys". Són les seves últimes paraules abans de penjar el telèfon.

Lina Haidari parlant amb el vicegovernador talibà durant la manifestació a Herat

Alçar la veu

Lina Haidari parla per telèfon de manera atropellada, com si hagués d'explicar tantes coses que no tingués temps. Diu que no té cap inconvenient que es publiqui el seu nom i cognom o fins i tot la seva fotografia. Ella és una de les dones que es van manifestar al carrer a Herat dijous passat per exigir als talibans que no esborrin les dones de la vida pública. Unes manifestacions que han tingut certa continuïtat, tant a Herat com a Kabul, en els últims dies. També aquest dissabte.

Haidari és professora però segueix a casa, sense treballar, des que els talibans van ocupar aquesta ciutat de l'oest de l'Afganistan. Segons diu, les escoles han reobert, però només en part. Només els alumnes de 7 a 12 anys poden anar a classe. Ella era professora d'estudiants de 15 anys, així que de moment no té ningú a qui ensenyar.

A la manifestació de dijous hi havia unes 200 dones convocades, però ja se sap com són aquestes coses: algunes es van fer enrere en l'últim moment. No volien arriscar-se. Altres simplement no van anar-hi perquè les seves famílies no els hi van permetre. Finalment, admet Haidari, només hi havia 50 persones però, malgrat això, es van plantar davant l'oficina del governador talibà.

"El vicegovernador ens va dir que volia parlar amb la líder, però nosaltres li vam contestar que totes érem líders i que havia de parlar amb totes", relata Haidari. El representant talibà, però, no va voler parlar amb cap d'elles, ni tan sols escoltar les seves demandes. Amb tot, Haidari assegura que continuaran manifestant-se, que no callaran. "Si no alcem la veu ara, el nostre futur serà el mateix de fa vint anys".

stats