Joan Veny: "Que els professors no perdin temps ensenyant els diacrítics: que vagin a les coses fonamentals"

BarcelonaUn parell de dies a la setmana, el doctor Joan Veny i Clar (Campos, 1932) continua anant a l’Institut d’Estudis Catalans a treballar. El gran dialectòleg del català, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2015, és un devot de les paraules. Després de més de seixanta anys de feina, ha pogut veure conclosa la gran recerca de la seva vida, l’Atles Lingüístic del Domini Català, que ha dirigit amb la també catedràtica de la Universitat de Barcelona Lídia Pons. Es tracta d’una obra cabdal per radiografiar la riquesa de la varietat lingüística a tot el domini català i que se situa entre les grans obres de referència de la llengua catalana.

Vostè ens va descobrir a molts estudiants la variació lingüística del català gràcies a Els parlars catalans (1978), el seu primer llibre sobre dialectologia i encara avui una referència. ¿Creia que els dialectes eren poc coneguts a tot el domini?

— Els dialectes eren poc coneguts i, a més, eren desconsiderats, de vegades, per part de l’Institut d’Estudis Catalans en la seva primera època. S’anava molt amb compte amb els dialectalismes, contràriament al que havia fet el mateix Pompeu Fabra, que no va ser un centralista de la llengua, perquè en el Diccionari general del 1932 ja hi inclou una quantitat de dialectalismes impressionant, gràcies a la informació del gran lingüista mallorquí Marià Aguiló. L’èxit del meu llibre s’explica, no sé si per la categoria que tenia però sí per la seva oportunitat, perquè a l’ensenyament hi havia un capítol dedicat a la dialectologia i vam omplir un buit fent la síntesi dels dialectes. Se n’han fet tretze edicions: que un llibre de lingüística tingui tantes edicions no és normal.

Ha canviat la consideració dels dialectes?

— Totalment. Hi ha un coneixement i un respecte per unes formes que són lícites, que són correctes. I s’ha superat l’automenysteniment. El secret és saber distingir dos tipus de llengua: la llengua col·loquial, parlada, que tendeix a la diversitat, i la llengua general, l’estàndard, això que en diem llengua literària, que tendeix a la unitat, perquè puguem entendre'ns i que es nodreix de la llengua col·loquial. Per tant, el model de llengua ha d’anar en funció de l'ús que n’ha de fer el parlant. Tampoc és tan difícil. Doncs això hi ha gent que no ho ha entès. Per exemple, a Mallorca hi ha una institució que es diu Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà que és partidària de convertir la llengua col·loquial en estàndard. Això no és científic, és una aberració.

Darrere l’Acadèmi hi ha un interès polític en contra de la unitat de la llengua.

— Jo crec que hi ha una base política i hi ha una base d'ignorància total, i la ignorància és atreviment. Diuen, per exemple, que l'article salat va ser exportat de Mallorca cap a la península, quan és al revés, lògicament. És una qüestió política que atropella la ciència d'una manera descarada. És una pena. I a València passa el mateix amb entitats com Lo Rat Penat, hi ha una actitud anticatalana mancada de fonament científic. Per això hem de celebrar que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, alguns membres de la qual són membres de l’IEC, tingui una idea clara de la unitat de la llengua i que una gran part de la societat defensi el català de València.

El projecte de l’Atles Lingüístic del Domini Català, que mostra tota la riquesa lèxica de la llengua, s’acaba en un moment d’alerta per la degradació del català genuí. Què en pensa?

— El problema és l’aspecte social de la llengua. La societat catalana s’ha vist enormement augmentada per parlants de fora, especialment d’Hispanoamèrica, que venen amb la llengua feta i això dificulta l’aprenentatge i transmissió del català. Per tant, existeix un problema. Però quan veus la quantitat de llibres que es publiquen en català, em sembla que diu alguna cosa a favor d’un cert progrés del català. Hi ha factors positius que ens ajudaran a sortir-nos-en dels atacs, del desig d'inestabilitat i de no progrés de la llengua, d’inventar que el castellà està perdent força. És evident que és al revés, que és el català el que està una mica a la corda fluixa.

Sobre la riquesa lingüística: l’important és que es parli català o que es parli bé?

— Si ens situem en aquest àmbit de convivència de llengües, hem de tenir en compte que, per a qui ve de fora i aprèn una llengua, dominar-la totalment és molt difícil. Sobretot si arriben a una edat avançada. Però fins i tot els catalanoparlants de vegades fan servir un català una mica incorrecte. Jo crec que el que interessa és que parlin català a la seva manera i si cometen algunes faltes, fer els ulls grossos. Sobretot no ridiculitzar-los, perquè davant d'això es retiren i passen al castellà. La situació de bilingüisme, de diglòssia, és complicada.

Què creu que és vital per garantir la continuïtat del català?

— En primer lloc, a l’escola, tenir bons professors. Que no perdin gaire temps ensenyant els accents diacrítics i la combinació dels pronoms: que vagin a les coses fonamentals. Un altre aspecte és que qui ha vingut de fora i vol matricular-se de català, tingui plaça per aprendre’l. Han de sobrar els professors de català. I, en tercer lloc, que, a l’hora de contractar un treballador, els empresaris li demanin com va de català i li donin un temps per posar-se al dia si no en sap.

Vostè viu a Barcelona des de jove. Com ha vist la transformació de la ciutat?

— Vaig bastant en metro i sento molt pocs passatgers parlant català. Hi ha molts immigrants que usen la seva llengua i familiarment ja se sap que és normal que sigui així, però en un àmbit idiomàtic diferent haurien de considerar el bilingüisme com a necessari. Jo sempre he defensat el bilingüisme, però amb el català com a llengua preferent, això és indiscutible.

Defensa el bilingüisme?

— És un principi de realitat. És una situació social a la qual difícilment es pot renunciar. El que interessa és que hi hagi respecte per les dues llengües, amb la llengua del país com a preferent.

"Coratge, Joan!", li deia el doctor Badia i Margarit en iniciar la recerca sobre dialectologia als anys 60. S’imaginava que veuria acabat un projecte tan llarg i tan costós com l’Atles Lingüístic del Domini Català setanta anys després?

— Ho veia molt difícil. Aquesta obra tenia una magnitud incommensurable i va sortir gràcies a uns col·laboradors entusiastes, fins i tot gràcies al poble. Perquè per recollir la informació ens desplaçàvem a cada població [un total de 190 localitats del domini lingüístic català], visitàvem el batlle perquè ens donés el nom de dos o tres possibles informadors que tinguessin una certa edat i no s’haguessin mogut gaire de la població... i que estiguessin bé de dents perquè, si no tens dents, no hi ha manera de fer els sons de les t i les d. Llavors encara hi havia gent desdentegada. De vegades no tenien temps, perquè havien de sembrar patates o segar... alguna vegada els havíem anat a ajudar a girar l’herba. Són aquests parlants anònims els que han conservat la llengua d’una manera meravellosa i això és digne de tots els elogis. És una obra científica que té una base sòlida i honesta, que es pot posar al costat, una mica per sota, naturalment, d’obres importants com el Diccionari català-valencià-balear o el Diccionari etimològic de Joan Coromines, que no tenen parangó.

Què és el que més ha gaudit?

— Un gaudi doble. En la primera fase, vaig descobrir paraules i construccions noves que em feien treure el barret. Al Matarranya hi havia unes diftongacions que semblaven del castellà però no ho eren: de la mel en diuen /mial/, /miel/. Al Rosselló, la cançó és la /cansú/. A Felanitx, la sal és /sèl/. En l’elaboració, em vaig adonar que algun resultat tenia una personalitat molt forta en el català. Per exemple, no hi ha cap llengua europea que de la nora en digui jove, i intento explicar d'on ve aquest semantisme: perquè a la societat catalana antiga hi havia la mestressa, que era la que portava el rumb de la casa, però quan l’hereu es casava apareixia una altra mestressa, la mestressa jove, la jove.

Des de la seva tarima i des de la seva edat, li fa impressió veure la feina de tota una vida dedicada a la investigació lingüística?

— Sí, per a mi és vital. La meva vida es confon amb l’estudi de les paraules. Continuo llegint el diari, subratllant innovacions lingüístiques i fent fitxes. Per exemple, el boom. O frases fetes que no s’han recollit però ja tenen una tradició. Ara he entregat a l’editorial un nou llibre d’articles d’història de la llengua que es diu A l’ombra de les paraules i n’estic treballant un altre sobre la història lingüística dels ocells que no s’ha fet mai.