Sánchez és un expert en el relat i sap que la misèria dels dilluns queda soterrada per l’actualitat dels dimarts. Hi ha pressió a l’OTAN perquè Espanya dediqui un 5% del seu PIB a defensa. És una xifra tan rodona com arbitrària, perquè hi ha molta manera de dilapidar diners que podria satisfer aquest objectiu sense en realitat aconseguir un món lliure més segur (amb risc, fins i tot, del contrari). La seva negativa a plegar-se a la màgia del 5% li aconsegueix titulars de portada que, per un cop en bastants dies, no parlen de secretaris d’organització casposos o familiars en el punt de mira. El País li presta una crossa, en aquesta batalla, amb "Espanya rebutja elevar la despesa militar a l’OTAN com exigeix Trump". Val la pena fixar-se que aquí qui rebutja és Espanya, i no Sánchez, i que el 5% apareix com a caprici personal d’un personatge tan antipàtic a Europa com Trump. El Mundo, per contrast, ho orienta de manera ben diferent: "Sánchez situa Espanya enfront de l’OTAN i exigeix ser exclosa de la despesa militar". Aquí el subjecte és el líder del PSOE, que arrossega tot el país a enemistar-se amb qui garanteix la seguretat dels ciutadans: quin sàtrapa, escolti!
Una altra diferència és que el subtítol del diari de Prisa, i també a La Vanguardia, recorda que incrementar la despesa en una banda vol dir reduir-la de l’altra, i que el perjudicat seria l’estat del benestar. El Mundo, esclar, no inclou aquest argument, perquè el manual del periodisme atrinxerat obliga a ometre les motivacions del rival o enemic, no fos cas que tingués un trosset de la veritat. No tinc cap dubte que Sánchez aprofita el seu no a la despesa com a cortina de fum. Però un diari hauria de separar informació i opinió de manera clara i, en el primer apartat, donar els elements perquè el lector pugui treure conclusions pròpies.
