Ángel López Soto: “A través de la fotografia explico històries que s’han anat oblidant”

BarcelonaA les altures de la ciutat índia de Dharamsala, el fotoperiodista Ángel López Soto va ser rebut pel Dalai-lama, líder espiritual del Tibet. Va ser quan hi estava parlant que es va adonar que la seva fotografia -més enllà de representar un món divers- feia un servei. Des dels 22 anys, aquest apassionat de la fotografia ha viatjat arreu del món per recollir i recordar històries que han quedat en l’oblit, des de la sequera d’Etiòpia i la pobresa de Katmandú fins als refugiats de l’Himàlaia. López Soto va ser a Barcelona la setmana passada, en el marc de les Jornades de Fotografia Social al Palau de la Virreina. Abans d’iniciar la xerrada que impartia, el fotoperiodista va tenir una estona per conversar amb l’ARA sobre la importància social del fotoperiodisme.

Entre totes les històries, n’hi ha una de la qual no s’ha deslligat mai.

He vist situacions arreu del món molt diverses, però el tema dels refugiats tibetans, que segueixo des del 1997, s’ha convertit en la meva missió personal.

Per què va decidir anar-hi?

Des de la invasió xinesa, els tibetants han viscut unes condicions molt dures. Han hagut de fugir del seu país i molts han mort intentant creuar la frontera. Jo sabia que hi havia una situació molt delicada i important, però em vaig adonar que els mitjans no li estaven donant prou visibilitat.

Amb què es va trobar?

Amb una comunitat molt organitzada que havia emfatitzat, ja des del principi, la cura de les seves persones. Però el que més em va sorprendre és que, tot i les circumstàncies amb què havien vingut, deien que havia valgut la pena, ja que per fi es trobaven en un país lliure.

És una història bastant important i no se’n fa prou ressò.

Als mitjans moltes vegades hi ha el condicionament d’anar publicant coses contínuament i, de vegades, es prioritza el que és nou per sobre d’altres temes que ja s’han abordat. Això comporta que s’ignorin i s’oblidin alguns conflictes rellevants.

En aquest sentit, ¿hi ha una falta de seguiment?

És molt difícil, però malauradament és així. Per exemple, amb el tema del Tibet han mort al voltant d’un milió de persones i la situació a la zona és horrible per als tibetans, que viuen una repressió brutal en molts aspectes. D’això pràcticament no se’n parla i els mitjans no se’n fan ressò fins que no passa alguna cosa puntual.

Es va trobar amb alguna dificultat?

Entrar com a periodista al Tibet és molt complicat, perquè necessites un visat de la Xina i no els interessa. I, de vegades, inesperadament es tanquen les fronteres, ja sigui perquè un tibetà s’ha immolat o perquè arriba una data sensible. Però fa uns anys es va començar a fer pública aquesta informació, sobretot per la presència del Dalai-lama.

De fet, li van concedir una audiència amb ell a Dharamsala.

Jo vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar-lo i entrevistar-lo durant quinze dies, i en una conversa li vaig preguntar si seguia fent fotografia. Ell em va respondre que no tenia temps per a aquestes coses i que de totes maneres quina importància tenia. Com a fotògraf li vaig explicar què significava per a mi, però ell em va interrompre i em va dir: “El que fas tu és diferent, estàs fent un servei”.

¿Creu, doncs, que el fotoperiodisme té una obligació social?

La seva tasca principal és informar i, si aquest conflicte és el que està passant, la realitat no s’ha d’amagar. Però l’horror és part d’una realitat que vivim. També soc partidari d’ensenyar les coses positives, perquè el món té altres imatges i aspectes pels quals val la pena viure.

No només parlar dels problemes, sinó també ressaltar les solucions.

Al llarg dels anys m’he trobat amb situacions de pobresa molt diverses, però en cadascuna hi ha una manera de sortir-se’n i això és una cosa que he volgut emfatitzar.

Amb quins casos s’ha trobat?

Per exemple, al Nepal em vaig trobar amb la Victoria Subirana, una professora catalana que havia començat un projecte d’escolarització gratuït per a nens pobres i famílies sense recursos. Després, a Etiòpia, mentre el país vivia la pitjor sequera en 40 anys, vaig conèixer el pare Olarán, que havia iniciat un projecte d’educació. I al Tibet em vaig trobar amb dues noies de 18 anys que havien decidit ensenyar anglès gratis. En tots aquests casos, l’educació s’havia convertit en una eina per erradicar la pobresa i una manera de fer front a les dures condicions.

I, en aquestes situacions, ¿quina actitud ha d’adoptar el fotògraf?

Moltes vegades he sentit a dir que s’ha de ser imparcial, però no m’ho crec. Som persones, i davant de situacions d’horror és impossible quedar-se impassible. Tots aquells implicats en situacions delicades preferirien que allò no estigués passant o, en tot cas, que la seva feina servís per intentar solucionar-ho.

De quina manera contribueix?

Al món hi ha una contradicció molt gran i és que, d’una banda, veiem contínuament imatges molt dures, i, de l’altra, se censuren o autocensuren. En aquest context, jo em vaig adonar que amb la meva fotografia necessitava fer alguna cosa útil, i que era l’eina que tenia per explicar històries que s’han anat oblidant sobre persones que no tenen veu. Aquesta és la meva responsabilitat: a través de les fotografies, poder fer arribar aquestes històries.