Digitalització
Mèdia 04/11/2021

Allò que el videoclub s'endugué

El llibre ‘El almanaque del video’ explica i reivindica l’era del VHS i del videoclub

4 min
Aurora Depares, la gerent de Video Instan, al local que es manté obert al carrer Enric Granados.

BarcelonaA principis dels anys noranta els videoclubs eren bullidors de cinefília. Impossible oblidar les tardes de dissabte tancat al Video Club Vergara, acompanyat de ben bé tres dotzenes de persones ansioses per aconseguir llogar les últimes novetats editades en VHS que algun client havia retornat i que eren objecte de desig de tota la resta. Hi havia nervis, empentes, alguna discussió i podien sentir-se males paraules. Recordo la fita de poder avançar-me a un eixam de mans i aconseguir una preuada còpia de Camp de somnis, aquella pel·lícula angelical de Kevin Costner i el beisbol. El videoclub com a catedral, com a santuari, com a lloc sagrat creador de passions cinèfiles. I avui, lloc enyorat. Una mítica conreada des de sempre per un cineasta com Quentin Tarantino, de qui tothom sap –ho repeteix sempre que pot– que va fer-se cinèfil treballant en un videoclub de Los Angeles. D’aquesta mítica tracta el llibre que acaba de publicar Xavi Sánchez Pons, El almanaque del video, editat per Males Herbes.

“Eren temps d’uns entusiasmes que avui podem trobar exagerats i desproporcionats, un accés a la cultura molt més terrenal, uns temps molt més dilatats que avui en dia”, destaca Jaime Martínez, client del Vergara d’aquells mateixos anys. Fa referència, esclar, al temps que transcorria entre l’estrena als cinemes i el llançament en vídeo, que podia ser ben bé d’un any. Els “entusiasmes” a què es refereix es reflecteixen perfectament al llibre de Sánchez Pons. La idea va sorgir d’una conversa amb els editors de Males Herbes relativa al col·leccionisme de VHS, un tema fascinant, amb una bona nòmina de fanàtics irreductibles, entre els quals es compta l’autor. El punt de partida d’una feina de més de dos anys, de recol·lecció de material visual i converses amb experts i acòlits del format videogràfic.

Portada del llibre 'El almanaque del video'

El llibre conté una cronologia, any per any, del 1971 al 2020, en què es repassen les més rellevants aportacions tecnològiques i també la presència de la cultura del vídeo al cinema. Ha ajudat molt, a criteri de l’autor, el constant revival que des de molts àmbits es fa tant dels suports tecnològics desfasats (i revitalitzats) com de l’esperit de la cultura popular dels anys vuitanta. “Un sentit de la meravella quotidiana, un minimuseu de la cultura popular”, així descriu i resumeix Sánchez Pons l’experiència d’entrar als videoclubs del seu barri, la Zona Franca, molt mancat durant molts anys d’infraestructures culturals. És més o menys la mateixa sensació que destaca Aurora Depares, ànima de Video Instan, històric supervivent dels videoclubs a Barcelona: “En els temps de màxima esplendor hi havia clients que venien cada dia, o quasi cada dia. Ens consideraven part de la seva família”.

Parlar dels videoclubs i de tot el camp semàntic que porten adherit comporta, per matemàtica pura, que aparegui en algun moment la paraula nostàlgia. Jaime Martínez és molt partidari de la nostàlgia com a disparadora i conservadora de la consciència cultural i cinèfila, gairebé com una actitud reactiva contra l’adotzenament del present. Per a Sánchez Pons la nostàlgia és quasi inevitable i, de fet, defineix el seu llibre com “una carta d’amor al vídeo” però, compte, recalca que això no ha de voler dir per sistema que “tot temps passat va ser sempre millor”, una idea que ens pot fer caure fàcilment en la tristor i l’immobilisme. En aquest sentit, la carta d’amor és més aviat un missatge per a noves generacions, perquè s’interessin per aquell fenomen, per la història i les històries que contenen els videoclubs. Els supervivents d’aquest nínxol de mercat són això supervivents, la paraula és eloqüent. Depares destaca que el senyal d’alarma més important es va produir el 2008, quan es va ajuntar la crisi econòmica que assotava el món amb un auge exponencial de la pirateria. ¿Com van resistir a Video Instan? Doncs mantenint ferma la seva filosofia fundacional: adquirir tot el que s’editava, mantenir la clientela fidel i, a més a més, reduir despeses.

¿Com es veia abans el cinema a casa i com es veu avui? L’eterna qüestió de la saturació de pantalles i plataformes i els hàbits de consum que genera. Quan es llogava un VHS era important la litúrgia del visionat familiar, destaca Martínez, que recorda el dia que a casa seva van veure Instint bàsic, i el rebombori que van causar les famoses escenes sexuals del film de Paul Verhoeven. El Jaime tenia quinze anys en aquell ja llunyà 1992. El Xavi té una història molt similar: el dia que es va posar vermell mentre disfrutaven en família –pares i germà petit presents– d’Arma letal i va arribar l’escena de sexe. “Avui els visionats estan més atomitzats, abans les descobertes eren més compartides”, conclou. Tenint present aquestes noves necessitats i nous hàbits, quina és la nova vida de Video Instan, l’adaptació al nou temps, la resistència? Quan van haver de marxar del seu històric enclavament, a Enric Granados 30, ho van fer conscients que la reinvenció era obligatòria, un nou valor afegit. A la seva nova casa, Viladomat 239, Video Instan no és ja un videoclub sinó “un centre social i cultural, un lloc de conversa, d’intercanvi, de recomanació, de família”. Tenen una sala de projecció pròpia que es pot llogar i una cafeteria on els nens poden celebrar l’aniversari mentre els pares toquen fusta perquè la passió cinèfila se’ls encomani. Un retorn als orígens del videoclub, vaja. 

stats