Jordi Cruz: "Amb 'Art Attack' vaig formar part de la infància de molta gent, i això no té preu"

BarcelonaPer a moltes persones que van créixer als anys 90, Jordi Cruz Pérez –no confondre amb Jordi Cruz Mas, el cuiner– és "el d'Art Attack", és a dir, el presentador del programa de televisió amb el qual es van passar hores fent manualitats. Gairebé tres dècades després de l'estrena d'aquell espai, Cruz, nascut a Barcelona el 1976, segueix traient pit del programa que el va fer famós amb Mejor no te lo creas (Plaza & Janés), el llibre autobiogràfic en què passa revista a totes aquelles experiències que l'han marcat, fos davant de càmera o lluny dels focus.

Al llibre arrenques amb els teus orígens. ¿Sents cert orgull de nen de barri?

—  Sí, totalment. Vaig néixer a Sant Andreu i hi vaig viure fins als 18 anys, quan em vaig mudar a Madrid. Després he viscut en molts altres barris de Barcelona i estan molt bé, però Sant Andreu encara té aquest esperit de poble. Estic molt orgullós de ser de barri.  

El teu pare et va dir "millor no t'ho creguis". ¿És el millor consell que has rebut al llarg de la teva carrera?

—  Sí, perquè va ser un consell sigil·lós. Va quedar dins meu i, a poc a poc, va anar calant, sense que això volgués dir que no disfrutés de la feina o la il·lusió que fan els projectes. La conclusió és que no t’has de creure la fama. Sempre dic que soc l'educació que he rebut per part dels meus pares: ells van tenir èxit en els negocis però, en lloc de canviar, van seguir amb la vida de sempre. I això ho aplico sempre que puc.  

Tu eres un mal estudiant, però senties passió per la televisió i la ràdio. Què diries als nens que viuen una experiència similar a la teva?

— Jo em penedeixo de no haver fet més cas als meus pares i de no haver estudiat més, perquè potser hauria aconseguit coses com anar a estudiar als Estats Units. Quan vaig canviar d’escola van veure clarament què era el que a mi m’il·lusionava i em van incentivar d’una altra manera. A sisè d'EGB ho suspenia tot i a 3r de BUP ho aprovava tot. Jo sempre dic que si tens un fill que hi posa ganes però no se'n surt, no està tot perdut.

Amb 19 anys comences al Club Disney amb un molt bon sou. Quan et fas conegut tan jove a la tele, tothom espera que t’equivoquis?

— Tenia un escenari molt a favor meu, perquè era lliure: el meu sou era per a mi. A vegades hi ha nens que comencen a treballar en aquest món, amb xifres de diners espectaculars, i acabem veient casos de pares que es gasten els diners del nen, o sentim històries de nens actors que quan són grans acaben denunciant tota la família perquè els han pres els diners per totes bandes. En el meu cas, els meus pares no necessitaven els meus diners. A més, tenia molt clar que estava fent una feina i que, com en qualsevol altra feina, tu no surts per la porta dient "soc l'hòstia".

Com compaginaves la feina amb les ganes de festa dels 19 anys?

— A Club Disney treballàvem molt, fèiem programa de tres hores dissabte i diumenge, i això volia dir que durant la setmana gravàvem molt. Jo acceptava encantat la responsabilitat, perquè m'agradava moltíssim, i sabia que no la volia sacrificar per fer el brètol. També és veritat que hi ha temps per a tot: feia bogeries com acabar de gravar a les sis de la tarda i agafar el pont aeri corrents per arribar a l'aniversari d’un amic al vespre. Dormia una mica i agafava el vol de tornada. Quan tens 20 anys tens una energia que no s’esgota.

Per a molta gent encara ets el d’Art Attack (1998-2004). ¿Et molesta?

— No, gens ni mica. Em sento molt orgullós de tots els programes que he fet. Mai he fet res que no em cregués o que no m’aportés alguna cosa positiva. He viscut dues fases: la de l’emissió d’Art Attack, en què els nens veien els programes i potser se t’acostaven amb els pares, i la de passats vint anys, quan aquests nens han crescut i tenen les seves xarxes socials i poden parlar-te directament. És com una segona onada de reconeixement i és molt més intensa, perquè has format part de la infància de molta gent i això no té preu.

Què és el més bonic que t’han dit els seguidors d’Art Attack?

— Hi ha molta gent que m’escriu i em diu que s’ha dedicat a les belles arts o al disseny gràfic gràcies al programa, i això m’emociona molt. Jo sempre dic que no és gràcies al programa, nosaltres no vam fer res. Simplement aquesta gent va tenir la sort de créixer en un moment en què hi havia un programa que parlava d’art, manualitats i creativitat i això va encendre alguna cosa que ja estava en el seu interior. És molt bonic. A mi també em va passar: jo veia Mayra Gómez Kemp al Un, dos, tres i volia ser ella.

Has viscut a Madrid, Barcelona i Mallorca. Què representa cadascun d’aquests llocs per a tu?

— Barcelona són els orígens i la família, i Madrid és la ciutat que m’ha vist créixer i és on em sento 100% jo. Mallorca sempre ha sigut el lloc on desconnectar i on hi ha una qualitat de vida que no he trobat a cap altre lloc. Sé que hi tornaré. Quan pugui comprar-me una caseta amb vistes a la serra de Tramuntana, me n’hi vaig.

Una de les preocupacions de la teva mare eren les drogues que envolten el món de l’espectacle

— Vaig tenir molta sort, perquè els meus pares em van donar tota la confiança del món quan amb 18 anys vaig marxar a Madrid a treballar, cobrant molts diners i amb una casa per a mi. Això no ho podia posar en joc. Al cap de molts anys, durant un viatge a Holanda amb la meva mare, ella em va preguntar per les drogues, perquè no en tenia gaire coneixement. Em va preguntar si n'havia pres i li vaig dir la veritat: que no m'agradaven, que no em cridaven gens l'atenció i, sobretot, que no les necessitava.

En el llibre també parles d’un atac d’ansietat que vas patir fent Club Disney.

— Era a Jaca i de sobte no podia respirar, i em vaig espantar moltíssim. No saps què està passant. El meu pare va muntar tot un dispositiu i em va portar fins a Barcelona. Pensàvem que tenia un problema de cor perquè en aquell moment no teníem referències dels atacs d’ansietat, no tenies informació o no tenies la llibertat per dir què t'estava passant. Crec que ara hi ha més llibertat perquè hi ha més conversa. Quan et diuen que has tingut un batec fora de lloc i que és un atac d’ansietat ho poses tot a lloc. Després m’ha tornat a passar algunes vegades més, esclar que sí, perquè en alguns moments la vida és molt angoixant i tu creus que tens tota l’energia, però quan et falta la cosa va malament.

En un determinat moment vas deixar els mitjans i vas començar a treballar a la clínica de fisioteràpia del teu pare. ¿Ho vas viure com un fracàs?

— No pas, n'estava encantat! Feia molts anys queno tenia un horari fix, amb pujades i baixades de feina. Encara que soni estrany, jo tenia ganes de tenir una taula, un ordinador, un telèfon, un horari. Vaig prometre al meu pare que si als 36 anys no tenia un projecte de feina que m'entusiasmés provaria de treballar a l’empresa familiar. Jo era molt conscient que no podia estar a missa i repicant, havia estat a Mallorca recuperant-me de la mort de la meva mare [va morir d'un càncer] i sabia que no apareixerien productors a trucar-me a la porta. Al cap de dos mesos de començar treballar amb el meu pare, em van trucar d’un reality molt important per participar-hi i vaig dir que no. Volia gaudir de l'experiència. Al cap d'un any ja vaig marxar a treballar a Cadena 100.

Amb la gent que ha triomfat de jove es busca sempre la part fosca.

— Sí, sembla que si no hi ets, no estàs treballant. Però hi ha gent que no hi és perquè no vol, i això no vol dir que la seva vida sigui un fracàs. Jo sempre he vist la meva vida com una cosa de llarg recorregut i no sempre ha d’estar plena d’experiències. Ja he viscut el que és tenir èxit i també el que és tenir un programa i que tanqui al cap de dues setmanes. Només em queda seguir vivint, i si de sobte no tinc feina durant quatre anys no passa res, perquè estaré fent alguna cosa segur. Sentir-te realitzat és molt millor que sentir-te famós.

Ara estàs fent un podcast amb la Samantha Hudson. Què has après d’ella?

— Soc molt més bona persona des que la conec. M’ha donat moltes lliçons de llenguatge, de pensament... Soc dels que pensen que el futur és seu, i jo l’únic que puc fer és ajudar-la a ella i la seva generació perquè el futur sigui com ells volen.