Biblioteca bàsica d'estiu (4): la traïció inevitable

En vaig parlar l’any passat, però val la pena insistir-hi perquè no és freqüent tenir una traducció (excel·lent) al català de clàssics del periodisme anglosaxó. Parlo d’El periodista i l’assassí, de Janet Malcolm, editat per Arcàdia. La seva primera frase s’ha fet cèlebre i certament encapsula el quid de la qüestió de les dues-centes pàgines que segueixen: “Qualsevol periodista que no sigui tan estúpid o tan pagat de si mateix per no veure les coses sap que allò que fa és moralment indefensable”. El llibre explica la història de com l’assassí de la seva dona embarassada i de les seves dues filles Jeffrey McDonald va aconseguir una indemnització de 350.000 dòlars de Joe McGinnis, un reporter que havia escrit un volum de 600 pàgines sobre el cas. Però no va desplomar-lo perquè el llibre contingués incorreccions. La demanda va ser per engany: el periodista havia seduït McDonald fent-li creure que era amic seu i que el llibre es posicionaria en favor de la seva innocència. No va ser el cas, i el va retratar com a un monstre.

El periodista i l’assassí combina el relat d’aquesta relació malsana amb una reflexió més profunda sobre el clàssic dilema entre l'objectiu i els mitjans. I també aborda un dels perills capitals d’aquell periodisme que es recolza en recursos de la narrativa de ficció: la necessitat de tenir personatges forts, d’una sola peça, que siguin fàcilment comprensibles i es puguin encabir dins de dues o tres frases. Com que la veritat és feixuga i ni de bon tros tan rodona com les històries, Malcolm creu inevitable que s’acabin cometent traïcions a l’hora de descartar material, per allò de mantenir la unitat narrativa. I la traïció més gran de totes, esclar: deixar que l’interlocutor es vagi posant la soga al coll mentre el periodista somriu empàticament i mira de reüll la gravadora, per comprovar si continua enregistrant.