La cínica paradoxa del president reclòs
Un gènere periodístic cosí germà de les profecies autocomplertes que són –o volen ser– la majoria de sondejos són les peces que culpabilitzen un polític d’alguna cosa generada en realitat pel mateix soroll mediàtic del mitjà denunciant. Mirem, per exemple, aquest titular de portada de La Razón: “Sánchez extrema la seva protecció: 40 agents i un cordó de 400 metres”. L’article vol dibuixar el president espanyol com algú aïllat que necessita traçar una barrera entre ell i el poble. Esclar, el diari atempta contra el principal valor del socialista, que és la seva capacitat de seducció fins i tot quan duu fang a les sabates, per a desesperació d’un Feijóo que genera el mateix entusiasme que un peix bullit sense sal. “Sánchez realment ha suportat en nombroses ocasions la ira de bona part dels espanyols. Per això la Moncloa va decidir que ja no era bona idea seguir vestint el president amb les qualitats humanes que fan caure bé una persona”, diu la crònica, en un dels seus passatges més voluntariosos.
El cinisme de tot plegat, esclar, és que La Razón és un dels mitjans que pertanyen a aquesta esfera que ha deslegitimat Sánchez des del dia u i ha atiat la ràbia contra ell. Escriuen que el president “polaritza”, com si el gran filtre maniqueu no fossin les portades d’algun rotatiu, que abans es deixarien arrencar un braç de viu en viu que reconèixer alguna fita del PSOE, en matèria social o econòmica. Són els diaris que posaven el crit al cel amb els escraches de l’esquerra i que ara burxen amb un pal la parròquia perquè reaccioni iradament, excitant els seus sentiments primaris i amb l’etern discurs de la victimització. No recordo cap peça similar per explicar el nombre similar d’agents que portava Rajoy el 2015, quan li van propinar un cop anant pel carrer. Aleshores es va desvelar que tenia tres cercles d’agents protegint-lo. I mira com va anar.
