Ni en el diacrític de ‘sólo’ coincideixen en el relat

L’accent diacrític de solo és com la ceba amb relació a la truita de patates: una d’aquelles qüestions que divideixen el món (hispà). Un accent gegantí, com una llança divina clavada en una o indefensa, omple la portada de l’Abc. Assumpte d’estat! Des del punt de vista periodístic, és interessant constatar com fins i tot una cosa tan fútil genera controvèrsies i relats discordants. Per exemple, mirem aquest subtítol de primera pàgina de l’Abc: “Els escriptors de l’Acadèmia rescaten l’accent segrestat pels lexicògrafs durant tretze anys. La pugna va derivar la setmana passada en una polèmica internacional després de despenalitzar l’accent i permetre'n l'ús voluntari”. És evident que hi ha simpatia pel diacrític i condemna del seu metafòric captiveri. I que es fixa el seu ús com a opcional, a discreció de cadascú. En canvi, a La Razón es diu una cosa ben diferent: “La RAE «reitera» que l’adverbi «solo» pot portar accent en cas d’ambigüitat”. Aquí la paraula clau és aquest reitera, perquè l’Acadèmia vol fer creure ara que mai va proscriure la marca gràfica per diferenciar l’adjectiu de l’adverbi, i el diari de Planeta li compra l’argument. El periodisme de Madrid viu tan abduït per les realitats solipsistes que ni tan sols es posen d’acord si realment es podia escriure solo amb accent o no.

En tot cas, aquesta capacitat de convertir una ratlleta inclinada en qüestió de portada i debats d’espadatxins és una mica tronada però, alhora, fascinant. Faríem bé els catalanoparlants de viure tan apassionadament qüestions similars. L’IEC ens va furtar l’accent de l’os plantígrad i alguns mitjans com l'ARA el seguim escrivint però, ai las, a la discreta, silent i catalana manera. Qui seria l'Arturo Pérez-Reverte català capaç de convertir-ho en una qüestió d'honor i, si cal, florets?