Enterrar una frase en subordinades per dissimular

Fa set o vuit anys vaig proposar-me no escriure mai dobles subordinades amb la conjunció o el relatiu que: fa cacofonia i, sovint, acabes perdent la referència de quin era l’antecedent si jugues amb més d’un subnivell. Suposo que algun cop dec haver pecat, però fins allà on soc conscient he respectat la norma: tot es pot descriure sense quequejar. Hi pensava quan m’he topat amb aquesta frase de la portada de La Razón, referida al conflicte que té el PP muntat a Extremadura perquè la seva candidata refusa pactar amb Vox per assegurar-se la presidència: “[És] tan difícil que amb María Guardiola al capdavant veuen poques sortides diferents del fet que pugui haver-hi una cessió de Vox que suposi que accepta renunciar a entrar en el govern”. Quatre ques, quatre, com quatre Miures decidits a banyegar l’incaut lector que intenta comprendre el sentit de la frase. Hi ha pel·lícules de Christopher Nolan amb una estructura més senzilla.

El Mundo ho venia de manera més clara: “Vox celebra la «rectificació» de Guardiola a Extremadura i li demanarà tenir dues conselleries”. Explicaven també que “la dirigent extremenya va amagar de dimitir si era un problema, però Gènova va frenar la seva marxa”. Vaja, que Guardiola també ha passat per l’adreçador de Madrid, com una Sirera qualsevol. La críptica frase de La Razón, de fet, era una amenaça veladíssima: si la renúncia voluntària de Vox era improbable, només restava el sacrifici guardiolesc com a sortida. Aquella amanida de ques era com la famosa taca negra de L’illa del tresor i augurava desgràcia i infortuni per a la presidenciable díscola. Guardiola havia dit que no podia deixar entrar al govern “a qui nega la violència masclista” i, en canvi, ara ja pregona l’acord com a “imprescindible”. Quin sentit homenatge a Michael Jackson, concretament al seu pas de ball moonwalk.