A fabricar 2,7 fills per dona o extingir-se

L’extinció de la vida a la Terra és matèria de molts articles periodístics, però sovint els seus enfocaments basculen entre el groguisme i l’exageració. Aquest dilluns, un mòdul de portada de La Razón afirmava el següent: “El nombre actual de naixements no garanteix la supervivència”. És un clam que sobta, tenint en compte que la percepció compartida és que el planeta està a rebentar de personetes (i que el 90% són a Barcelona, però això és un altre tema). Si s’ha passat de 5.300 milions d’humans el 1990 als més de 8.000 milions actuals no sembla que la manca d’individus sigui un problema a l’horitzó. De fet, la notícia remet a un estudi matemàtic fet per una universitat japonesa segons el qual el barem de 2,1 fills per dona que es considerava el mínim per garantir la supervivència de l’espècie és insuficient. Els autors defensen que, un cop tinguts en compte diversos imponderables, el llindar se situa més aviat en 2,7 plançons. I cal insistir que es tracta d’un model matemàtic teòric. No costa gaire d’endevinar que en un planeta menys superpoblat, per reacció, les taxes de naixement serien més elevades. I més encara si resultés que hi ha una amenaça a la supervivència. Al final, la solució contra aquesta hipotètica causa d’extinció és més fàcil que anar a buscar planetes habitables d’altres sistemes estel·lars.

Suposo que la pressió del clic no afecta només els periodistes, sinó també els científics, que saben que el ressò és el seu aliat de cara a futures inversions per a les seves investigacions. En tot cas, i pel que fa als mitjans, resulta irònic que alguns juguin a fer de Nostradamus amb un model teòric mentre amenaces molt més apressants i palpables, com les climàtiques, són vistes sistemàticament amb escepticisme o, directament, menyspreu. Que caigui ja el meteorit.