EL FUTUR DEL CATALÀ
Mèdia 20/01/2022

Una llengua audiovisualment angoixada

L'acte de l'ARA per reflexionar sobre la supervivència del català planteja un escenari complex

Joan Burdeus
4 min

BarcelonaLa relació del català mitjà amb TV3, com amb tot allò que estima, és àrida i exigent, l’amor entès com una crítica que potser et farà mal, però és pel teu bé. La resumeix gràficament Àlex Gutiérrez al seu llibre Objectiu TV3 (Ara llibres): “En els vells temps dels televisors de tub, una manera de redreçar la imatge quan es veia borrosa o amb interferències consistia a tustar una mica l’aparell”. És una metàfora del que fa Gutiérrez i la secció de Mèdia d’aquest diari. O del que sentim tots els que hiperventilem cada cop que veiem un programa de TV3 que no ens agrada al costat de l’enèsima estadística que anuncia la mort del català entre els joves. I així s’ha d’entendre l’esperit amb què Gutiérrez, en un acte organitzat per l’ARA, va reunir cinc patums al Palau Robert per parlar de com assegurar el futur de l’audiovisual en català. Potser he pensat en televisions de tub i el tust com a mètode educatiu perquè entre el públic hi havia Jordi Pujol. 

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Va començar Natàlia Garriga, una consellera de Cultura que, per primer cop després de dècades de llibrocentrisme, té experiència en l’audiovisual i l’ha definit com la prioritat del seu mandat. I també després de molts anys de retallades i estancament, té més diners que els seus predecessors, un 28,3% més de pressupost per a cultura, 389,4 milions d’euros. Els que coneixem els debats de la cultura catalana sabem que això és una benedicció i alhora una manera de guanyar mil enemics, perquè cada euro que es dediqui a una partida serà criticat sense pietat pels que el voldrien en una altra. Políticament correcta, Garriga havia preparat el discurs per dir que intentaran repartir a tot: “1) Incrementar recursos en el desenvolupament, el procés previ a la producció. 2) Incrementar el pressupost per produir pel·lícules de gran format. 3) Seguir apostant pel doblatge i el subtitulat en català”. Tothom està d’acord en les dues primeres, però la qüestió del doblatge activaria una vella clivella entre idealisme i realisme.

Entre el realisme i l’idealisme

La idealista de la sala era Judith Colell, directora de cinema i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, i el realista era Enric Gomà, escriptor i divulgador de la llengua que ha treballat de guionista a les sèries de TV3, especialment a Poblenou. Colell defensa un audiovisual de qualitat, ambiciós i local, sobretot “fugir de la idea que les pel·lícules en català han de ser petites”. S’entén quan explica que encara que els Gaudí seleccionen cada any 10 candidates a millor pel·lícula catalana, la meitat no són en castellà per cap altra raó que Catalunya només produeix cinc pel·lícules en versió original en català a l’any. Per a Colell el doblatge és secundari perquè la cultura hauria de construir un imaginari local explicant-se a ella mateixa, i les forces (els diners) haurien d’anar a la producció original.

A Gomà li preocupa créixer, augmentar la quantitat. “Ni el cinema ni TV3 resoldran els problemes de l’audiovisual català”. Les plataformes, YouTube, TikTok o les xarxes socials són el mainstream audiovisual, especialment entre els joves, i segons Gomà l’administració s’hauria de preocupar d’anar allà on hi ha el consum abans que intentar guiar quin hauria de ser. Això ens porta al doblatge, la gràcia del qual és que té menys risc del que sembla: “L’important de l’audiovisual són els èxits, i els èxits internacionals ja ens arriben com a èxits”. Per a Gomà, la clau és que allò que sabem que la gent consumirà arribi doblat en català. Una analogia llibresca: “¿Us imagineu què hauria passat si no haguéssim tingut Harry Potter traduït al català?” Contra Colell, que diu que li agradaria “pensar que som un país una mica diferent”, Gomà sosté que cal doblar “perquè és el que fan els nostres veïns”. És una justificació que la consellera, clarament al bàndol realista, també havia invocat.

Completaven el quadre dos perfils que són pura TV3: Núria Llorach, presidenta en funcions de la Corporació Catalana, i Francesc Escribano, productor de Minoria Absoluta i exdirector de TV3. Per a Llorach, el problema és la inversió i el problema de la inversió és la manca de consens polític. Després d’ensenyar una gràfica sobre el pressupost de TV3 tan descendent que fa plorar i riure a la vegada, Llorach va dir que “tenim definit el model, estem preparats per implementar-lo, i és el moment de fer aquest salt”. 

Escribano creu que cal una cosa més: que TV3 faci una reforma del model empresarial, que és el mateix des de fa 25 anys. “En el moment crucial en què les televisions de tot Europa van fer un canvi per lluitar contra les plataformes, l’audiovisual català va rebre unes retallades molt més importants que altres sectors”. Sempre que es parla de retallades pensem en sanitat, i no que en el mateix període es va tancar el 3XL.net. I així ens trobem cada setmana, amb el país angoixat, organitzant actes sobre el futur del català entre els joves, però incapaços de dir el nom d’un sol personatge d’anime japonès que no tingui més de vint anys. En Vegeta sabria trobar els insults que mereixem.

stats