El Madrid mediàtic 'saluda' Pere Aragonès

Puigdemont i Junqueras han funcionat, per a la caverna, com una mena d'Epi i Blas, en versió papu. Qualsevol titular s'animava si s'hi afegia el pebre d'algun d'aquests noms. I, esclar, un cop t'acostumes a regar-ho tot amb quètxup, després costa renunciar-hi. L'abraçada de Junqueras a Aragonès és la foto d'aquesta investidura. Però s'interpreta de manera molt diferent, segons a quina banda del pont aeri es miri. A Catalunya, predomina la idea que es tracta del símbol de la continuïtat i, per tant, també del relleu: en aquest pacte, els dos factòtums s'han mantingut en un pla prou discret. L'independentisme, es pot argüir, ha emprès un canvi generacional discret, respectuós amb els que han pagat amb exili i presó. Esclar, a la caverna el relat és del tot diferent. "Aragonès s'abraça al colpisme", diu l'Abc. "Aragonès, un president sota vigilància", secunda El Mundo. I La Razón ni tan sols dona la notícia en si, sinó que ho relega a un subtítol de formulació molt obliqua ("Puigdemont deslegitima la victòria d'Aragonès el mateix dia de la seva investidura"). Fa tres dies el titular d'aquest mateix diari era: "Puigdemont guanya ERC i reprèn el desafiament a l'Estat". Marxant una de patates, per acompanyar.

A les xarxes, El País llançava el següent titular: "El Parlament escull Pere Aragonès com a president de la Generalitat amb l'únic suport de l'independentisme". En realitat és el segon de la història amb més vots a una investidura, només superat –per un diputat– pel Jordi Pujol de l'any 1980. Subratllar únic suport és un intent bastant maldestre de marginalitzar-lo. Maragall també va obtenir 74 diputats, com Aragonès, per cert. Però El País, a la portada de l'endemà de la seva investidura, no deia pas que només rebia l'únic suport de l'esquerra, sinó que el titular parlava de "mà estesa al PP". Ahà.