La màgia de la ràdio, diu el tòpic. I sí: la seva capacitat d’evocació amb la veu transporta i fa companyia. Però potser per refredar aquestes pulsions místiques està bé que parlem avui de l’altra màgia de la ràdio: la que aconsegueix fer creure a l’oient, l’endemà que arribin les audiències de l’EGM, que tothom ha guanyat. Aquesta vegada ha estat fàcil, perquè el consum global del mitjà ha pujat i cadascú es pot concentrar en els seus guanys. Però el tractament que en fa la premsa sovint està tenyit pels interessos editorials que tenen.
Per exemple, La Vanguardia narra amb evident èmfasi el triomf de RAC1. I sí, realment la seva emissora està fent història i cal felicitar els seus professionals. Però una crònica raonable dels resultats hauria de concedir, per exemple, que els dissabtes és Catalunya Ràdio qui lidera, amb el seu magazín matinal. Guanyes 10 a 1: no passa res per dir que has encaixat un tanto. El mateix passa amb El País, que canta les excel·lències de la SER i s’oblida de dir que, en el cas dels formats esportius, Tiempo de juego de la Cope és líder. Un altre cas de 10 a 1. L’Abc, en canvi, li dona bombo a aquesta victòria, ja que el diari, l’any 2017, va subscriure un acord estratègic amb la ràdio dels bisbes perquè fos, d’alguna manera, la seva xarxa radiofònica oficiosa. I és així que només a l’última frase es diu que la SER és líder. Piràmide invertida? Aguanta'm el gintònic. I la crònica diu absurditats com que Carlos Herrera és el més “influent”, que és una característica que l’EGM no mesura, i que en tot cas no està suportada per cap dada d’audiència, ja que Àngels Barceló li clava pallissa, any rere any. A La Razón, mentrestant, només parlen d’Onda Cero –que és del seu grup– sense ni tan sols esmentar l’existència de la SER o la Cope. Vaja, que tots guanyen. Menys el periodisme, esclar.
