...serà considerada la sentència contractant de la primera part. Cal prendre-s’ho amb filosofia grouchomarxista, això del Suprem, perquè la sospita prominent és que la inhabilitació del fiscal general de l’Estat estava decidida d’antuvi i que les dotzenes i dotzenes de pàgines que s’han escrit per justificar-ho són tant com el llarguíssim contracte de la pel·lícula: un bla, bla, bla buit. Això sí, la faramalla serveix perquè cada mitjà pugui destacar la part que li interessi, fins al punt de suggerir una cosa i la contrària. Perquè quan El País titula la portada amb una cita de la diligència on es diu que “l’acusat o una persona del seu entorn va entregar el correu” el que vol subratllar és que el tribunal, de majoria conservadora, ha assumit que potser no va ser ell, el filtrador, sinó un subordinat (i, per tant, obre la porta que aquest algú no identificat actués pel seu compte). Recordem, a més, que periodistes del grup Prisa han dit per activa i passiva que no van rebre la informació de García Ortiz.
A l’altra banda del Rubicó es vol certificar la culpa del ja exfiscal general: “Va trencar sense justificació el deure de reserva” és el fragment que destaca l’Abc, on la culpabilitat s’apunta com a inequívoca. En el cas d’El Mundo, el que se subratlla és que les proves que el condemnen són “sòlides, coherents i concloents”, que és com no dir res, perquè se suposa que qualsevol sentència hauria de recolzar-se en aquests pilars. De fet, que calgui insistir-hi... meu. I, finalment, La Razón deixa el mort en pau, perquè tot això no anava de García Ortiz, sinó d’estrènyer el setge a Sánchez, i per això escriuen a la seva primera pàgina que “el TS apunta a un esborrament coordinat amb la Moncloa”. Jo crec que si segueixen esprement el que diu (i el que no diu) la sentència trobaran, per fi, la prova concloent que Pedro Sánchez va matar Kennedy.
