La memòria dels vius
Aquesta setmana, RTVE ha estrenat un curtmetratge documental titulat A flor de tierra sobre les anomenades exhumacions primerenques de les fosses del franquisme. L’emissió es va acompanyar d’un especial moderat per Xabier Fortes. Els dos programes es poden recuperar a la plataforma RTVE Play.
Les exhumacions primerenques es van produir el 1977 en pobles de Navarra. Els veïns es van organitzar per desenterrar els familiars i coneguts represaliats pel franquisme. La llei no ho permetia però tampoc no ho prohibia, tot i que implicava una certa clandestinitat. La por encara era evident, però van ser més forts la lògica i l’instint humà de voler recuperar les restes de les persones estimades. Es va fer tot amb un pic i una pala, després d’un treball comunitari durant el qual es va intentar recopilar dades que permetessin identificar els cossos, guiat per les històries que havien quedat en el record íntim dels que van sobreviure però també en la memòria col·lectiva d’aquells territoris més afectats. Cal tenir present que a Navarra no hi va haver front de guerra i els 3.400 morts que es compten van ser afusellats.
“A tots els semblava que eren el seu pare, el seu avi... però eren tots iguals. Els havien matat a tots. [...] I amb quina tendresa els deixaven en aquella caixa! No us podeu imaginar amb quina cura! A poc a poquet, com si els hi poguessin fer mal”, diu una de les dones entrevistades. Mentrestant, anem veient les pel·lícules que es van filmar de tot el procés d’exhumació. Imatges que mostren la determinació de la gent, l’emoció de recuperar els esquelets, de tocar els ossos, la peregrinació de taüts fins a la fossa comuna del poble... Són unes imatges profundament impactants i commovedores perquè responen a una necessitat espontània i legítima que no espera resolucions oficials ni permisos. Aleshores tampoc semblava que hi hagués aquesta precaució.
La càmera observa i entrevista els descendents d’aquestes víctimes en el context en què els seus familiars van ser assassinats o en els llocs on es van coordinar per dur a terme aquestes exhumacions. Es recuperen les històries d’humiliació i d’estigmatització i es recull el material que han conservat: cartes de comiat, cintes de casset en què algunes persones havien enregistrat la veu dels seus avis per recordar els dies de terror i per preservar el màxim d’informació, àlbums de fotos, documents... Tot plegat conforma el llegat del trauma. Només hi ha un però: una certa reiteració en subratllar que tot plegat no tenia cap motivació partidista ni l’odi com a motor, en una voluntat d’eliminar qualsevol càrrega política d’uns fets en què la consideració política és endèmica i inevitable. A flor de tierra no és res nou, ni diferent, ni millor del que hàgim vist abans en altres documentals a TV3 sobre la memòria històrica. Però contribueix a reivindicar una de les grans causes pendents a Espanya. De fet, estaria bé que l’emissió es convertís en una sèrie que seguís el rastre de les fosses comunes del mapa sencer i el dolor que encara queda.
